És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro. Crec que no hi ha millor indret per plasmar aquesta història, París, la meravellosa ciutat de l'amor.



Allà em trobava, sense cap més companyia que la resta de gent del meu voltant i el soroll contundent de les rodes dels trens que fregaven contra les vies de ferrocarril. Tenia el pressentiment, però no la seguretat que alguna cosa passaria dins de relativament poc.



En la llunyania podia veure un noi alt, ros, amb els ulls blaus i que, sense adonar-me'n va captar la meva atenció. Durant uns instants em vaig quedar perplexa mirant-lo, crec que mai havia experimentat aquesta sensació tan potent i real. En la meva ment estava tenint pensaments i em va passar per alt completament que aquell noi m'estava preguntant si necessitava alguna cosa.



- Bona nit, necessita alguna cosa, mademoiselle?

En un primer moment no sabia què dir perquè no vaig entendre per què deia allò d'aquella manera fins que em vaig adonar que es dirigia a mi. Amb un to una mica tímid li vaig preguntar:

- Em parla a mi?

En un primer moment va dubtar del que li estava demanant, però llavors ho va entendre.



A partir de llavors vam establir una conversa fins que de sobte...



- Següent!!

Ja em toca, vaig pensar. Abans d'anar a comprar el bitllet em vaig acomiadar d'ell, ja que probablement no el tornaria a veure. Les últimes paraules que li vaig dir sempre quedaran gravades en el meu cor.



Ens vam desitjar bona nit i cadascú va seguir el seu camí. Evidentment, no hi podia faltar una última mirada abans de marxar. Aquella mirada tenia la capacitat de parlar, d'enviar-me un missatge de tristesa i de penediment.



Ara sí que sí, d'una vegada per totes, vaig agafar el tren que em conduiria cap a Marsella, on tenia la meva residència. La veritat que el trajecte se'm va fer etern. Us he de ser sincera, no vaig estar rumiant una altra cosa que no fos la meva trobada amb aquell noi.



De la resta de la nit no hi ha cap aspecte a destacar. L'endemà al matí, com de costum, vaig tornar a agafar el mateix tren per tornar a París i anar a treballar en una empresa de periodisme. Com tot en la vida res és coincidència. En arribar a la feina vaig trobar una cara que em resultava molt familiar. Era el noi que vaig veure aquella nit!!! Com podia ser? Estava en un somni? Necessitava que algú que em pessigués!! Finalment, vaig comprovar que allò no era fet de la meva imaginació, era totalment real. El cap de l'empresa em va dir que l'havien contractat fa poc i em va assignar la tasca de guiar-lo en aquest treball. En aquell moment no vaig saber com reaccionar. Estava contenta per l'oportunitat que m'havia brindat el destí per conèixer-lo més a fons. Tanmateix, estava desconcertada, feia res que l'havia vist per primer cop i ara seríem companys de feina.



Serà cosa de la sort? O potser ja estava escrit? Fos el que fos ja havia passat i ara només em queda veure com evolucionarà la nostra relació.