És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



Feia cara d’haver dormit poc i vestia amb una dessuadora grisa que conjuntava amb uns texans negres. Tenia el somriure més bonic que he vist mai. Que com m’hi vaig fixar tant?, no ho sé, va ser un impuls, quedarme´l mirant com una boja, fixament, sense apartar la vista. Com era d’esperar, se'n va adonar, i el meu cor es va començar a accelerar .

—Necessites res?—. La seva mirada em va fer saber que tenia els ulls més bonics que he vist mai, eren d’un verd tardor espectacular, eren aquell tipus d’ ulls que ho diuen tot amb una mirada .

—Perdona?— estava tan nerviosa i tan empanada mirant-lo que ni tan sols vaig assabentar-me que m’havia fet una pregunta.



—Que si necessites ajuda, t’he vist una mica perduda. Em miraves i pensava que necessitaries ajuda per treure els bitllets de metro—Va baixar el to de veu—.Encara que ara que ho penso crec no em miraves per això, vull dir…—El vaig aturar abans que acabés.



—Sí, necessito ajuda amb els bitllets—no era cert, però no volia que marxés tant ràpid—.Què vols dir?, que t’ha semblat que m’he enamorat de tu o algo així?—Ell va somriure, em va semblar una bona senyal així que jo també vaig riure.



—No, no perdona, vull dir que— es va aturar pensatiu—mira, deixa-ho estar. On vols anar?— es va posar la mà al clatell, mentre feia un somriure de confusió, em va semblar molt adorable, un somriure sincer barrejat amb aquell nerviosisme i incomoditat que havia generat la situació. Semblo idiota, ni tan sols sabia com es deia i ja estava distreta, fixant-me en cada una de les seves expressions i analitzant el seu comportament .

—Cap a casa meva—. Vaig sonar com una nena petita, com vaig ser tan tonta de dir això? déu meu quina vergonya, com era d'esperar vaig posar-me vermella com un tomàquet, definitivament semblava idiota.

—D’acord doncs un bitllet per casa de la…—es va aturar rient, s’havia adonat del meu nerviosisme—Com et dius?

—Olivia—. Ell continuava rient, això em va relaxar, va ser raro però vaig sentir-me segura, com si ja el coneixes des de fa temps i fos una conversa més. Semblo una mica psicòpata dient això però realment és el que vaig sentir, mai m’havia passat res igual.



—Un bitllet per casa de l’Olivia doncs—. S’havia adonat que m’havia posat vermella—.Va perdona, que t'estic posant molt nerviosa- Era cert però no podia reconèixer-ho.



—Ets un flipat-—vaig aturar-me— Et dius?

—Oliver, quina casualitat eh— Ell va somriure i jo no m’ho vaig pensar dos cops abans de dir:

—La casualitat no és més que el destí disfressat d'innocència—. Ell va somriure, i vaig tornar a veure aquell somriure, aquell que tant m'agrada, aquell que em fan venir ganes d’emmarcar-lo.