23. febrer 1928

Fa unes setmanes que m'he instal·lat al pis, he fet noves amistats i per fi em sento més tranquil·la. Ja no he de patir pel que em va passar al passat i el dia a la universitat m'ha fet evadir de les pors i neguits que sentia que em perseguien.

Les meves últimes setmanes han estat intenses, plenes de treballs i feines que intento compaginar amb tenir una vida social, com que he tingut una etapa molt dura i solitària, on sentia que no era jo mateixa i no tenia ningú amb qui confiar, no permetré que es torni a repetir una situació semblant.

Les meves amigues, la Berta, l'Estel i l'Alba han estat amb mi des del primer moment en què vaig arribar al pis, mai m'he sentit tan estimada ni protegida i ara més que mai, les necessito.



Encara no ho he dit per aquí, però des que vaig començar la universitat he fet una nova amistat amb en David, un noi amb qui coincideixo a classe i que forma part de la meva colla d'amics. Des del primer moment vam sentir una gran connexió i atracció mútua, i dijous passat em va demanar trobar-nos en una primera cita. No us ho negaré, mai he estat tan nerviosa en la meva vida. Només imaginar-nos a nosaltres dos en una primera cita ja em feia estar neguitosa, i durant tota aquella setmana en l'única cosa que podia estar pensant era en què arribés l'esperat dia.

Tot semblava anar sobre rodes, fins que em va començar a preguntar sobre mi i el meu passat. Li vaig dir que era un tema complicat i delicat i que no volia parlar-ne, ell va respectar la meva decisió i em va dir que en parlaríem quan jo estigués preparada. Ser que ell no ho va fer amb males intencions, però des d'aquell moment ja no vaig tornar a somriure com ho estava fent.

Vaig començar a tenir records sobre moments amb el tiet i la tieta que pensava que per fi havia superat, i va ser quan en David va acostar-se a mi per besar-me que vaig veure que encara havia de centrar-me en mi mateixa i que no estava preparada per cap relació.

Les llàgrimes van començar a sortir-me pels ulls en veure com en David s'acostava a mi, ja que no podia imaginar-me a una altra persona que no fos el tiet. Vaig sortir corrent d'aquell lloc i els pròxims dies vaig intentar evitar-lo el màxim que vaig poder.



En David em va portar en cotxe a un descampat preciós ple de flors que a causa de la pluja de feia unes hores desprenia una olor força agradable a gespa humida. En el transcurs de la cita sentia que el cor em bategava a més no poder i estava tan nerviosa no tenia el control de les paraules que sortien per la meva boca.

Van passar les hores i encara parlàvem de diversos temes com la música que ens agradava, les últimes pel·lícules que vam veure i també, ja que estàvem vam criticar alguns professors mentre rèiem com jo mai ho havia fet.

Els dies posteriors a la cita notava com l'Alba sabia que alguna cosa em passava. Una nit que estàvem soles al pis, ja que la Berta i l'Estel havien marxat de festa, va trucar a la meva habitació, va entrar sense dir res, va seure a l'altra banda del llit, em va mirar fixament als ulls i em va preguntar:



- Què va passar a la cita?

-Com? - Vaig respondre fent veure que no sabia de què em parlava.

-Tothom sap que vas deixar sol al David en aquella cita, però ningú sap per què. No entenc que et va fer o va passar perquè passessis d'estimar-lo a ignorar-lo.

- Entenc la teva preocupació, però és un tema del qual no he parlat mai amb ningú i m'agradaria que continués així, a més, no tens per què preocupar-te.

-És clar que sí, soc la teva amiga i hem d'estar juntes tant en moments feliços com en difícils, i sé perfectament que necessites treure't un pes de sobre i explicar-me el que va passar, o no?

Crec que va sent hora que deixis enrere aquesta cara que tens on no expliques ni mostres els teus sentiments i comencis a explicar-me el que realment sents.



Es va formar un silenci que em va confirmar que podia confiar plenament en l'Alba. Tenia raó, necessitava explicar-li a algú tots els sentiments que rondaven pel meu cap, i així ho vaig fer. Aquella nit cap de les dues vam dormir, vaig contar-li tots els meus traumes mentre plorava desconsoladament i ella simplement va estar escoltant-me, abraçant-me i consolant-me, la veritat és que feia molt temps que buscava la seguretat amb la qual em vaig sentir amb ella.

L'endemà em sentia molt millor, contar-li tot a l'Alba va alliberar-me definitivament. Des del dia en què la vaig conèixer, sabia que es convertiria en una persona molt important per mi i és que estar amb ella sento una parsimònia i confiança que mai havia sentit.

Com que en quasi cap moment teníem temps per parlar tranquil·lament sobre nosaltres, li vaig demanar de quedar per anar a sopar, així poder estar les dues soles sense que ningú ens molestés.

Això ens porta al dia d'avui. Aquesta tarda abans de quedar amb ella, he estat raonant amb mi mateixa, mentre em preparava per sortir, sobre els meus sentiments relacionats amb l'Alba, ja que em feien estar confosa. I si realment el que sento cap a ella no és una simple amistat? I si realment tinc altres intencions?

Tenia una guerra interna entre el meu cor i el meu cap, una part de mi deia que no era possible, perquè no podia sentir atracció cap a una persona del meu mateix sexe. L'altre em deia tot el contrari. No estava segura si ella era una persona amb la qual podria arribar a tenir una relació, o si sortiria tot bé. Tampoc sabia si ella acceptaria els meus sentiments, però del que estava segura era que el que sentia per ella era real, i no perdia res en intentar anar més lluny.

Acabo d'arribar de la cita, i sent sincera, ha sigut la millor nit de la meva vida. L'Alba m'ha confessat que el sentiment era recíproc i m'ha demostrat que sempre estarà amb mi quan més la necessiti. Tinc la sensació que tots els moments durs de la meva vida per fi han valgut la pena i que per fi estic alliberada i contenta amb mi mateixa. No puc esperar per explicar-los a les meves amigues com ha anat la nit, tot i que ara és hora d'anar a dormir, demà serà un gran dia.



24. febrer 1928



Rectifico, avui és el pitjor dia de la meva vida. M’he llevat de molt bon humor degut a la gran nit que vaig passar ahir amb l’Alba. Tenia la sensació que avui seria un gran dia però ha sigut tot el contrari.

He entrat a l'institut amb un somriure d’orella a orella esperant rebre el mateix per part dels alumnes del meu institut, però per la meva sorpresa tots feien cara de fàstic, ira i decepció.

No entenia res, fins que de cop he vist com un grup de nois s'apropaven a mi, m'han començat a pegar i a dir bajanades com que era una "lesbiana de merda" mentre escoltava riures de fons. La directora de l'escola ha arribat just a temps i m'ha portat a direcció on m'ha demanat que si us plau mai més tornes a tenir aquest comportament i que no em tornes a veure amb l'Alba, com si la culpa d'aquell imprevist hagués estat meva. Semblava que tots els astres s'haguessin unit i la vida em digués que no podia ser feliç.

He arribat al pis desconsolada, amb un regalim de sang que queia per la galta i amb les cames que quasi no les notava dels cops que havia rebut. No podia ser que la vida em tractes d'aquesta manera, potser era un senyal de l'univers que em deia que m'havia de rendir. Tanmateix, he comprès que aquest no és el meu lloc i que potser mai em mereixeré la felicitat absoluta.



24. febrer 1933



Hola, soc l'Alba, acabo de trobar aquest diari entre les coses de la Isabel·la i m'ha vingut de gust escriure per actualitzar a la següent persona que rebi el diari.

Just avui fa cinc anys de la mort de la Isabel·la, en arribar a casa va comprendre que aquest món no era per ella i després de patir les dures situacions del seu passat va decidir posar fi definitivament a la seva vida.

A mi em va deixar un gran buit que ja mai més ningú podrà tornar a omplir, però ser que ara estarà més tranquil·la cuidant-nos allà on sigui. Sí, he dit cuidant-nos.

Quan vaig rebre la notícia que la Isabel·la ens havia deixat, vaig tenir clar que voldria continuar amb el projecte que teníem d'adoptar una filla, rossa d'ulls blaus com ella sempre havia volgut. Així que mentre estic escrivint això, tinc al costat a la petita Isabel·la, la nova membre de la família.



Ara tot té sentit, la petita Isabel·la de qui parla el llibre és la meva mare, tot i així, no acabo d'entendre perquè mai he sentit a parlar de la història, trobo que l'àvia és un gran referent tant com per col·lectius feministes com LGTBIQ+ i que no és una història com perquè es quedi guardada en la memòria d'alguns familiars propers.



Vaig voler canviar-ho i així ho vaig fer, el dia 24 de febrer de 2014, per commemorar la mort de la meva àvia vaig publicar el llibre perquè tothom sabés de la seva història. Avui en dia l'àvia s'ha convertit en una gran referent per tothom i ha rebut diversos premis. Llàstima que no pogués estar amb nosaltres, veuria que la seva lluita ha valgut la pena i que ara és la inspiració i l'exemple a seguir de molts joves que pateixen situacions semblants o que simplement l'admiren per com era ella.