F I C C I O N S - l'aventura de crear històries

No podia parar de pensar que la tornaria a veure, a la fi sabia com es trobava la meva companya d’aventures, a la fi podria tornar a parlar amb ella. El que més em fascinava era el fet que es casava: la Tina s’havia tornat gran. Encara recordava les nostres converses quan érem tan sols unes nenes i parlàvem quetindríem unes noces espectacularson l’altra seria ladama d’honor. I, encara que fos un somni molt innocent, m’alegrava molt veure que havia complit el que ambdues havíem promès anys enrere: jo seria la dama d’honor a les seves noces.

El poble es trobava exaltat, dues dotzenes de persones havien vingut a la nostra casa demanant si havíem rebut la invitació, aprofitant per allargar la conversa el màxim possible per veure si els hi dèiem qui era aquest tal Marc amb qui es casava la Tina. El problema era que, tant els seus propis pares com nosaltres, desconeixíem qui era degut a que feia un parell d’anys que no sabíem res d’ella. Tan llunyà i fantasma semblava el nom de la Tina que quan el meu pare entrà a la sala, després de parlar amb el carter,i s’adonà de qui era la invitació que portava entre les mans es va instaurar el silenci:

—Marta, què coneixes tu cap Marc? — li demanà a la mare que es trobava mirant la televisió amb el meu germà mentre jo llegia —. Ens ha enviat unainvitació a les seves noces.

—Un Marc? — arrufà les celles— Què saps el nom de la jove amb quies casa? Perquè siés Júlia deu ser el periodista.

—Un moment que ho miro sota la llum perquè no hi veig.

—No sé quantes vegades t’he dit que demanis cita a l’oculista, Gerard.

—Que sí que hi veig! Tan sols és l’edat — exclamà el pare amb to cansat alhora que la mare es reia—. Mira, posa que és una tal Tina —i sobtadament, la sala va emmudir, semblava que feia segles que no es pronunciavael nom dins la nostra família. Vaig aixecar la vista del llibre, confusa,i em vaig trobar a mon pare pensatiui a la mare perplexa. « No pot ser cert » — vaigpensar, però el meu germà demanà el que a mi em resultava força irreal.

—És possible que sigui...? — va mig-formular, el Fèlix,la pregunta que ens rondava pel cap a tots.

—La Cristina? — demanà el pare mentre negava amb el cap gairebé com un boig —.No, no és possible. Tornaria en persona, no ens enviaria una carta, deu ser una invitació que hem rebut per equivocació — no havia acabat de parlar quan jo em vaig aixecar per mirar la invitació, firmada amb el nom de la cosinaque duia dos anys sense veure.

—Papà, sí que és de la Tina!— vaig exclamar amb sorpresa, alhora que sentia una incipient picor als ulls al veure que seguia sent la mateixa.

—Judit no diguis ximpleries! — em va dir la mare.

—No ho són, mireu! — vaig dir, mentre ensenyava el dors de la invitació on es trobaven escrites, en cursiva, les paraules: « Camins, somnis i promeses ».

No eren paraules qualssevol, erenpart de la lletra d’una cançó de Sopa de Cabra anomenada «Camins», la qual Tina va fer aprendre a tot aquell que coneixia perquè l’adorava bojament. Qui diria que, anys després, la cançó seria tan seva que la identificaria més que el seu malnom.

—La cançoneta, una altra vegada? Que t’agrada qualque cançó que no sigui aquesta?

—Clar que sí, però crec que a Rupit, amb aquesta en especial, em recordaran.

—Bé, jo crec en les teves paraules així que no trobo que quedi estrany. Però, si al final consideresque no t’agrada, amb el nom ja sabran qui ets.

—Potser, però posaré el meu malnom.

—Ah val, per què?

—Perquè vull que ella sàpiga que no m’he oblidat de la nostra promesa.

—Què hi té a veure, estimada?

—Tot, absolutament tot.

A Rupit, quinze anys anteriors als esdeveniments d’aquesta història, es trobaven dues nines sota un pont, jugant i rient com sempre.

—Judit, on vas? Jo volia anar cap a l'Església — es queixà la que semblava major.

—Quin avorriment! A mi i a la meva nina ens agrada aquest lloc.

—Però aquí no podrem fer les noces de la teva nina i el meu nin.

—És que no sé que són les noces.

—És allò que surt a la televisió on van de blanc, hi ha un príncep blau i es donen un petó.

—Per què es donen un petó? — exclamà escandalitzada.

—No ho sé, però estan feliços i així el meu nin s’alegrarà.

—Val, si tu ho dius...

—Sí — exclamà amb emoció —. Marxem cap a l'Església.

—Espera, una pregunta, jo també puc tenir unes noces?

—Suposo que sí, però quan siguis més gran. Jo també en tindré perquè vull ser feliç.

—Sí, jo també. Vendràs a la meva?

—Clar que sí, tu a la meva també.

—D’acord Tina. — va dir la Judit començant a caminar.

—Tina?

—Sí, és que Cristina es massa llarg, prefereixo Tina.

—Judit! Judit! Et trobes bé? — em demana la mare, al veure que no la contesto,mentre segueix cercant vestits per mi.

—Sí — titubejo una mica i la mare em dedica la cara que transmet: “em pots contar el que sigui”—. Mamà, per què creus que la Tina només ha enviat la invitació i no ha vingut a veure’ns o tan solsha escrit?

—Sí que ha escrit! El matí següent de rebre la invitació ens va arribar la carta que deia que desitjava que fossis la seva dama d’honor. T’has oblidat? — em recorda —. És més, va ser quan vaig creure realment que era ella qui ens havia enviat la invitació perquè lesparaules, encara que sembli estrany, sonaven a ella —diu la mare, demostrant, un cop més, com la Tina és una filla més per a ella.

—Sí que me’n recordo i hi estic d’acord, però no acabo d’entendre per què a la carta no ens explicà com ha estat i què ha fet aquests anys.

—És normal, li has de donar temps, Judit. Pensa que la Cristina va partir sense dir adeu i que ara, anys després, és una decisió que, precisament, no la deu enorgullir.

—Mai he entès per què no va decidir quedar-se a la nostra casa.

—Perquè, en qualque punt de les nostres vides, tots hem volgut marxar de casa i ella tenia totes les raons per fer-ho. No la culpis Judit, era tan sols una adolescent, al igual que tu ara, que va haver de prendre decisions d’adult.

—Tens raó però jo mai hagués partit sense acomiadar-me'n d’ella.

—Miro les fotos del primer estiu que vaig viure aquí. A vegades em demano què hagués passat si no hagués agafat aquell avió.

—Suposo que ara t’estaries casant amb un Pau Serra o un Roger Molina. Quina pena que hagis acabat amb mi, eh?

—Que ets de bàmbol! No t’agafes res seriós, eh?

—Clar que no! Quin sentit té? A més, et vaig veure enviar la carta ahir vespre així que sé per què mires les fotos, estimada, i vull que, per un segon, deixis de penedir-te.

—No em penedeixo de venir aquí perquè no canviaria per res el fet de conèixer-te. Però — titubeja — , tu creus que em perdonarà qualque vegadaperabandonar-la?

—No la vares abandonar, estimada, i encara que ho haguessis fet, que no és el cas, ningú et pot culpar per haver prioritzat, per un pic, el teu propi benestar. A més, si ella és com m’expliques, segur que ho deguéentendre.

—El problema recau en que ella mai hagués actuat com jo ho vaig fer.

........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Aquest dia havíem anat a casa dels oncles com dúiem anys fent. Però,l'ambient era diferent. Pareixia que la invitació de la Tina ens havia recordat a tots el perquè de la seva partida. És més, el fet que els seus pares (els meus oncles) també rebessin la invitació ens demostrà com, una vegada més, la bondat de la Tinaera única. Dos anys havien passat, dos anys des de la nit en que la meva cosina gran es va veure obligada a fer les maletes i partir, per deixar de ser la intrusa dins la seva pròpia casa.

—Com es deia el poble on es fa la cerimònia? — demanà la Joana, la mare de la Tina.

—Si no vaig errat es deia Sóller— contestà mon pare.

—Sí, era Sóller. La Judit i jo hem estat mirant com era per internet i és preciós, oi? — va dirma mare per suavitzar l’ambient.

—Sí, és molt bonic.

—Mai pensava que la meva filla realment es casaria perquè creixent tenia unes idees tan boges i ximples.— pensà en veu altal’oncle Bernat.

—Bernat, no comencis— tallà ma mare.

—No he dit res dolent, dona. Simplement és cert que deia coses com que no volia tenir fills o que volia ser bombera. Era preocupant a vegades però gracies que amb el temps...

—Bernat, basta.— li sentencià ma mare per darrer pic. I quan anava a respondre Bernat, es va veure interromput per una veu més greu.

—La teva filla va partir fa dos anys i no t’has dignat a, tan sols, cercar on era. Et respecto com a persona perquè ets major que jo, però no entenc com no t’avergonyeixes del que dius i molt menys de seguir anomenant a la Cristina “teva” quan mai t’has preocupat per ella — digué el meu germà que havia romàs tots aquests dies callats com si tot el que es tractava de la Tina el sobrepassés.

—Que ets de maleducat, noi! No m’estranya que la Cristina cregués en el que cregués, mai hauríem d’haver deixat que passés tants de dies a casa vostra, no li heu dut res bo. A que sí, Joana? — la mare de la Tina ens dedica una mirada de disculpa i nega amb el cap.

—És increïble que hagin passat dos anys i no hagis après, tant de bo algun dia aconsegueixis canviar! No tornis a insultar la nostra família i molt menys el meu fill perquè tindrà 18 anys, però és molt més raonable que tu — va dir ma mare enrabiada i aixecant-se del sofà en que estava asseguda.

—Nosaltres ja marxem, Joana — entrà a la conversació mon pare —. Que tingueu una bona tarda.

—He d’anar a cercar les Nomoblidis que li demanàrem a en Carles, vols venir amb jo?

—No sé si val la pena.

—Que venguis amb jo? Sempre val la pena estar amb tu.

—Que bonic que ets, però em referia a les flors.

—Que tenen? Ja no t’agraden? Sempre les podem canviar.

—Eren per ma mare, són les seves flors preferides.

—Molt bé, idò! Anem-hi.

—Però, espera, i si no venen?

—Els teus pares? — la mira, incrèdul —.Estimada, els has convidat, acció que molts fills no farien. No hi ha motiu per a que no venguin.

—No coneixes els meus pares.