Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.Viva.



El cadàver se situava en un bosc als afores de Kanberg, un lloc molt poc transitat en plena primavera. Les fulles dels arbres caducs no feien més que caure, i es podia apreciar el soroll de la cascada. L’aire era fresc i pur. Els sorolls suaus de la naturalesa produïen tanta tranquil·litat i pau que era inquietant.

Dos espies del món màgic que detectaven activitat anormal en el món humà, van ser els primers a trobar el cos. Ja feia 3 dies mort i estava mig descompost. En adonarse’n que hi havia restos de màgia en el cadàver, el van dur ràpidament cap a la IMM (Investigacions del Món Màgic). Allà, els forenses determinarien la seva identitat i la causa de la mort.

Un dia després, el forense ja tenia un informe bastant complet sobre la víctima. Informe:



Identificació:

• Nom: Carles Vinent Pons
  
  Espècie: Homo sapiens
  
  Edat: 42 anys
  
  Professió: Professor de Geologia i Mites
  
  Antecedents criminals: No
  
  Fills: 1
  
  Estat: Casat
  
  Dona: Maria Sintes Torres
  
  Possessions compartides: Una casa i dos cotxes

Examen físic:

• Té les pupil·les dilatades, les larves ja havien menjat dues quintes parts del cadàver, estava en posició supina, la part superior de la columna toràcica està fracturada i té una cicatriu a la part central de l’avantbraç.

Causa de la mort:

• Parada cardiorespiratòria a causa d’un sobre excés d’energia.

Data de la mort:

• El 18 d’abril del 2072 a les 20:00.

Un dia abans de trobar el cadàver, la dona del difunt havia denunciat la seva desaparició. Ella no hauria pensat mai que estava mort, sabia que era un bon home i que ningú el volia matar. Això feia que estigués molt més desconcertada. La filla també ho estava passant fatal, no tenia fam i no anava a l’escola. El pare, era un pilar important a la família, amb ell, anaven a caminar i a descobrir llocs nous, tirar-se en tirolina, i quan na Laia complís els 16, anaven a fer pontisme. Sense ell, no seria el mateix, era l’espurna de la família, sempre estava feliç i per na Laia era el millor pare del món.

La seva mort marcava un punt i seguit per a la família, sí, com he dit, un punt i seguit, encara que semblés un punt i final, la vida continuava, i no es podien quedar encallades, havien de passar pàgina. Després del funeral, el germà petit d’en Carles es va acostar a na Laia i li va donar una caixa que contenia un collar d'una clau, després li va dir que en Carles (el pare de na Laia) li havia demanat que li ho donés quan ell morís, que l'ajudaria a comprendre-ho tot. A aquell moment no va entendre res, però tenia un bon pressentiment.

Mentrestant, els investigadors ja sabien gràcies a les càmeres de seguretat, que, vestit com si anés a explorar alguna cosa, va agafar el seu cotxe i es va dirigir al bosc dels Secrets. Després, no van saber què va fer ni a on va anar, van cercar pistes per la zona, però, va ser en va. Setmanes després, la mare de na Laia, preocupada perquè els investigadors no deien res, es va presentar a l’edifici de la IMM. Ja dins, es va posar a cercar els investigadors per tot arreu, i un cop trobats, només veure les cares de pa torrat, va desitjar no haver-hi anat. Tampoc s’hauria perdut gaire cosa, ja que, només van dir que estaven fent tot el que podien i més per trobar alguna altra pista. Dins ella ja sospitava que no trobarien el culpable i que es donaria per perdut, un cas sense resoldre. Per desgràcia, la seva indesitjable suposició es va fer realitat, mesos després. Al juny, es va declarar un cas sense resoldre. La família del difunt va rebre 2.000 euros de la IMM, per, d’alguna manera intentar compensar tota la paciència i l’esperança que hi tenien, en saber què va passar aquell dia.

Dues setmanes després, na Laia va baixar al soterrani a cercar dins els armaris algun record de quan era petita. Cercant, li va caure un llibre a terra i es va estranyar perquè l’enterra va sonar a buit. Va llevar l’estora i va veure que hi havia una comporta tancada en clau. Estirada per la curiositat va estar dies i dies cercant la clau que obrís la comporta. Un dia, es va mirar al mirall i es va adonar que el collar que li havia regalat l’oncle era una clau, dubtosa, va baixar ràpidament al soterrani per comprovar si era, o no, la clau. No tenia moltes esperances, ja hi havia provat amb més de 20 claus, i era inútil, aquella no seria diferent. Disposada a treure’s els dubtes, la va posar al pany i la comporta es va obrir. Intrigada i sorpresa va encendre la llanterna del mòbil i va baixar per les escales cercant per tot arreu l’interruptor de la llum. Ja trobat, es va il·luminar tota l’habitació i va veure un escriptori amb molts de papers i llibres de tota mena. També es podia apreciar l’antiguitat del lloc, tot estava ple de pols. Es va acostar a l’escriptori i va veure una carta que deia això:



Estimada Laia,

si estàs llegint això és perquè he mort. Sento molt que les coses no hagin anat com esperava, i que la teva mare i tu hageu hagut de plorar la meva mort. Sé que us mereixíeu una cosa millor. Em penedesc molt de no poder veure com et vas convertint en una noia adulta i madura. El que m’ha costat més ha estat deixar-te, però el que he fet, ho he fet per tu, vull que el món on creixis sigui segur. No sé si ho he aconseguit, però almenys sé que no m’he rendit.

No sé si és molt demanar, però necessit que em facis un últim favor. Has de cremar tota la meva investigació perquè si cau en males mans, podrien passar coses inimaginables. No vull que et guardis res, que ens coneixem. Crema-ho tot i assegura’t que ningú sepi res. He mort per aquesta investigació, no deixis que els meus anys de feina se’n vagin al carall.

T’estim moltíssim “peque”

Petons



Mentre llegia la carta, no va poder evitar les llàgrimes. D’alguna manera li va agradar trobar la carta, encara que les llàgrimes diguessin el contrari. Per fi podia entendre perquè va morir el seu pare, era la justificació de què va morir com un heroi i no per causes naturals. En allò més profund, se sentia orgullosa de ser la seva filla.

Per saber del tot perquè va morir, va llegir la seva investigació abans de cremar-la. Va flipar en colors. Tots els papers i llibres estaven relacionats entre sí, se centraven en un únic propòsit, saber més sobre el mite. Un relat antic, que era la base de tota la feina. Però, perquè era tan important el mite?, Per què va morir per ell? Aquestes eren algunes de les preguntes que li menjaven el cap a na Laia. Es resoldrien?