-Perquè volia dir-te una cosa de la qual m'he assabentat, però escoltant el teu to, supose que ja ho saps, O no? - Va dir amb una falsa seguretat.
-Dis-me, Verònica, Què em vols dir? - Vaig dir bastant seriosa, la qual cosa la va descol·locar un poc.
-Perquè volia dir-te una cosa de la qual m'he assabentat, però escoltant el teu to, supose que ja ho saps, O no? - Va dir amb una falsa seguretat.
-Doncs a veure, basant-me en l'última vegada que vas voler parlar tot sol amb mi i estaves enfadada, perquè ara tenint en compte que aquestes igual, perquè m'imagine més o menys que no és gens bo, bo, veu directa al gra i no em faces perdre el temps. - Vaig dir enfadada.
-Val aniré al gra, m'han contat que fareu una festa i estic una mica molesta perquè no he rebut cap invitació i tampoc heu planejat la festa amb mi- En escoltar eixa declaració em quede molt mes tranquil·la ja que ella no tenia ni idea de la qual se li venia damunt, a part que se'm faria molt més fàcil inventar-li una excusa.
- Era això el que em volies dir? - Vaig dir amb un to vacil·lant.
-Sí que era això, Et sembla poc? -
-Doncs sí, anem, crec que no era necessari que et posares així per una ximpleria com és, Vols que et diga perquè no ho sabies? –
-Sí, clar que ho vull saber-
-Perquè mira, és molt senzill, la festa era per a tu, era una sorpresa, per a donar-te una benvinguda com a déu mana, perquè t'hem agafat tots molt d'afecte i volíem fer-te una cosa bonica, però veig que la gent no sap guardar-se coses i t'has acabat assabentant, a part, crec que la manera en la qual has portat la situació no és la correcta, nosaltres t'hem obert els braços perquè estigueres en el nostre grup, quan en la vida l'hem fet per ningú, és a dir crec que tenim la suficient confiança perquè parlares civilitzadament amb nosaltres i no d'aquestes maneres.- Vaig dir actuant de la millor manera que sabia. I sent sincers no tot el que vaig dir no era mentida, li estàvem organitzant una festa, que les meues amigues pensaven que era de benvinguda, però només era per a destapar la seua faceta, volia que la gent vera que tipus de persona era.
- Això és veritat? - Va dir molt avergonyida.
-Clar que és veritat, però ara ja no es farà, ja no té gràcia-
-Samara, de veritat, ho sent moltíssim, jo de veritat pensava que m'anàveu a excloure, ho sent molt-
-No passa res tia, tranquil·la-
- De veritat? - Va dir mitjà alegrada.
-Sí, no passa res. -
-Val moltíssimes gràcies, de veritat-
-Vero, m'he d'anar ja, després ens veurem. -
Em vaig anar allunyant lentament de Verónica, anava a poc a poc perquè sentira incomoditat amb la meua presència. Una vegada ja estava sola vaig començar a retocar un poc el meu pla.
Al llarg de les setmanes Verónica es va anar soltant cada vegada més amb nosaltres, fins al punt que feia coses sospitoses, que clarament les altres no les veien rares, però jo, que em fixe en tots els detalls, em donava compte i cada dia que passava es tallava menys, apareixien coses del no-res, però no coses cualquieras sinó coses que ella necessitava i no tenia a mà, les altres de deien que era una xica amb sort, que tenia un bon karma, però jo sabia que això no era asi, cada vegada que tenia una oportunitat intentava que em diguera la veritat, però era difícil fer-la confessar.
Un dia se'm va ocórrer una idea molt bona, portar-me a Verónica de festa i emborratxar-la, perquè així em comptara el seu secret. Eixe dia va arribar, estàvem emocionada, perquè era la nostra primera festa juntes, a mesura que anava passant la nit jo li anava convidant a unes copes i quan van arribar les cinc del matí, Verónica necessite eixir de la festa per a vomitar, jo vaig anar darrere d'ella i vaig fer com si la intentara ajudar, una vegada recupere els componiments ens asseiem en el sòl i allí en eixe precís moment em va dir que la seua família no era gent comuna, que ells eren bruixots, però que no practicaven la màgia negra, em conto que m'ho deia a mi perquè em ténia una gran confiança i sàvia que el seu secret estaria fora de perill amb mi, va dir que podia estar confusa però que era normal, els seus arguments van ser que molta gent eren bruixots i que convivíem dia a dia amb ells encara que no ens adonàrem, em quede amb ella una estona més, perquè jo ja ho sabia, només vaig haver de fer-me la sorpresa, fins que m'anara a la meua casa.
Una vegada a casa tenia clar quin seria el meu pròxim moviment, les coses no es podien quedar asi i per a fer plans per a sabotejar a la gent és el que millor se'm dona, em vaig anar a dormir ja que l'endemà seriosa llarg.
L'endemà res més despertar-me em vaig dirigir als meus pares i vaig decidir explicar-los el secret de Verónica.
-Mama, Papa, us he de dir una cosa molt important-
-Dis-nos filla. - Va dir la meua mare.
-Tinc una companya en classe que es diu Verónica, des que va vindre vaig saber que hi havia alguna cosa estranya en ella, alguna cosa que no m'encaixava, era rara, diu que ve de la costa però era super pàl·lida, vosaltres sabeu que no m'agrada jutjar a la gent sense conéixer-la, per això vaig decidir que anava a confirmar les meues sospites, em vaig fer molt bona amiga d'ella, asi em vaig anar donant compte que no quadraven les coses que ella deia i feia, una vegada ja ens tenia confiança a les meues amigues i a mi van començar les coses rares, les coses que ella necessitava però no tenia a mà en eixe moment apareixien màgicament, la gent per la qual ella s'interessava i la rebutjaven als dies màgicament s'interessaven en ella, però eixa gent, que la majoria era gent que jo coneixia no eren la mateixa persona, canviaven bruscament del no-res, ahir quan ja sàvia per complet que jo no estava equivocada i que les meues sospites eren certes- Prenga una pausa per a respirar i preparar-me del que anava a dir- Em va confirmar les meues sospites, ella és una bruixa, ella i tota la seua família.- Acabe de dir deixant escapar un sospir.
-Filla, Aquestes segura del que aquestes dient? - Pregunte la meua mare.
-Sí, mama, estic segura. -
-Val filla dona'ns un moment al teu pare i a mi per a conversar i saber què farem després.
En eixe moment no sàvia de què parlaven, però poc després m'anava a assabentar, mentrestant jo només escoltava murmuris atrafegats, murmuris sense sentit, jo hauria d'haver-me posat feliç ja que estava aconseguint el que volia, eixir-me amb la meua, però no, només estava preocupada, estava pensativa, no sabia si el que havia fet estava bé o estava mal, però en el fons em penedia de la meua decisió, però ja era massa vesprada per a tirar-me arrere, asique em tocava seguir amb el meu pla, en el fons sentia que una vegada el meu pla isquera bé, tota la culpa que sentia s'esvairia per complet.
Quan els meus pares van acabar de parlar entre si es van acostar a mi i em van donar instruccions, em van dir que en l'institut ténia que difondre els rumors i com era la mes popular ells em creurien ràpidament i per sort tenia un vídeo de la nit anterior d'ella confessant, asique em vaig posar a la feina i em vaig posar a manar a tots els meus contactes un email amb el vídeo un missatge que posava “La nova ens ha tingut a tots molt enganyats, encara sort que me'l vaig fer olor des d'un primer moment i em vaig posar a la feina per a destapar-la, encara sort que ja no serà una amenaça per a cap de nosaltres” una veu enviat li ho vaig dir als meus pares i ells em van dir que contractarien a algú perquè els tiraren un encanteri fort perquè no puguen tirar un encanteri a la gent perquè se'ls oblide l'ocorregut, encara que els poders de la seua família no eren molt fortes, pels menys els de Verónica, ja que no sabia ocultar la seua olor i tampoc sabia dissimular-lo molt bé.
Quan arribe a l'institut Verónica es va dirigir al meu molt enfada, cridant-me i demanant-me explicacions, jo vaig decidir agafar-li del braç i portar-me-la fora, on ningú ens vera, una vegada fora vaig començar a parlar-li.
-Mira tia, la teua a mi em caus molt bé, però alguna cosa asi no es pot quedar en un secret, si em dius que era alguna cosa mes normal, perquè no ho haguera dit, però alguna cosa asi, damunt, que tampoc saps controlar els teus poders, no saps ocultar-ho i a part tu i la teua família sou un perill per a nosaltres, per a la meua família i per a la gent d'aquest veïnat.
-Tia, vaig confiar en t- immediatament la cort i li vaig dir
-Ningú et va demanar que confiares en mi, jo no t'ho vaig demanar i la teua no degueres fer-ho, la teua has posat en perill a la teua família per poc llisa, una cosa asi no es compta, la teua família t'hauria d'haver educat a casa, no t'haurien d'haver deixat estudiar amb gent, ja que es notava d'una hora lluny des del primer dia que l'anaves a dir, jo res més que vas assabentar a l'institut vaig saber el teu secret, però només volia la teua confirmació i mentre que aquestes perdent el teu temps buscant explicacions que no aconseguiràs la teua família està en molts problemes, de fet ara mateix s'aquesta trobant amb el més gran, la meua família.
-T'ho jure que et penediràs de tot, sabràs qui soc.
-Saber qui eres, quina gràcia, jo es qui eres i la teua no tens cap possibilitat d'enfrontar-te a mi i si així ho creuen eres molt ingènua, els teus poders sobre el meu no tindran resultat. -
- A què et refereixes amb això? -
-Doncs que eres una cria a la qual li han ensenyat malament com usar els poders, mira't si no saps ni dissimular i a diferència de tu a mi si que m'han ensenyat, m'han ensenyat com usar-los, com potenciar-los i és per això que la teua no tens possibilitat contra la meua. -
- Estàs dient que eres una bruixa? Ho sabia, quan ens vam fer mes amigues vaig saber que alguna cosa et molestava de mi i sabia que em volies traure informació, la qual cosa no sàvia és que et rebaixaries tant com per a fer-me això, dis-me, Era necessari explicar-li a tothom això? -
-Sí, era molt necessari, com intuïsc la teua família no t'ha contat que dues famílies de bruixots no poden viure en un mateix veïnat llevat que els nous els demanen als reis, en aquest cas els meus pares, que si els deixen viure, en canvi la teua família es va mudar sense consultar i et repetisc, jo que tu m'aniria a veure a la teua família perquè sereu bandejats des d'ara mateix, és a dir que jo en el teu lloc aniria per les meues coses abans que les cremen. -
Vaig veure a Verónica eixir corrent cap a la seua casa i no vaig poder evitar seguir-la, encara que els meus pares m'havien dit que no m'acostara a la seua casa mentre ells ho arreglaven tot, però em picava la curiositat asique vaig ser, quan Verónica arribe els seus pares ja no estaven i els meus pares l'esperaven amb les seues maletes perquè s'anara i mai més tornara.
Van passar 7 mesos des que Verónica i la seua família es van anar i mai havia sentit tanta pena i alegria alhora, però com els meus pares em van dir no m'anava a afectar en l'absolut i al llarg del temps m'alegre de la meua decisió, al final ells el van fer tot mal des d'un principi i això era un gran perill. No vaig tornar a veure a Verónica, però espere que tot li vaja bé i que per fi facen tot com correspon sense infringir cap norma, perquè sinó la història es repetirà i serà pitjor per a ells ja que la meua família va ser molt comprensiva amb ells, no és la primera vegada que passa alguna cosa asi i es menge acaba tot i aquest cas va ser una excepció, en el fons esperava que els meus pares no es contingueren, però m'alegre que ho feren.
Jo seguisc la meua vida i en el meu institut fem com que res ha passat, tot segueix igual, bo no, ara som mes feliços ja que no tenim a una intrusa.
|
