Però no va passar res, tot continuava igual.
Vaig animar en Joan per acabar de buscar perquè no em podia rendir tan fàcilment. Tot i que jo, ja començava a estar fart, no tenia per què ser veritat, al cap i a la fi, les llegendes eren històries inventades per algú. Mentre jo donava una última ullada al monestir buscant per alguna pista en Joan estava assegut en un banc mirant fixament el gravat a la paret amb el nom de Gertrudis.
Potser s'estava adormint o potser estava rumiant el sentit d'aquell viatge. Però de sobte em cridà. Vine un moment, hi ha una creu a sota del nom de Gertrudis, què creus que vol dir? Em va mirar amb una brillantor d'emoció als ulls, ja que era la segona pista que havíem trobat en tota la tarda. Vaig mirar la petita creu marcada a la pedra que hi havia just sota el nom, preguntant-me què volia dir. Deu marcar que ja no existeix, oi? Vaig dir-li. No, aquesta creu és diferent... em sembla que l'he vist abans. Va treure una llibreta vella de la seva cartera de pell, junt amb la llibreta, tenia enganxat un llapis i va començar a dibuixar la creu, potser per buscar-la en algun dels seus arxius o per si en un futur ens trobéssim amb un símbol semblant.
Quan va haver acabat, el Joan va decidir tornar a la taverna per dinar i recuperar forces, així ho vam fer.
Després de dinar el Joan va voler fer una migdiada i jo vaig tenir temps per pensar. Havíem marxat de Catalunya molt de pressa, d'un dia per l'altre, estava tan segur que no havia pensat gaire, però, i si el que estaven fent era una ximpleria? I si no existia cap llança? I si havíem passat per alt alguna pista a Catalunya, per això no trobàvem la llança?
La tarda va passar volant i al cap de res el sol ja s'havia amagat darrere les muntanyes. L'endemà només quedaria un dia per l'eclipsi en el qual se suposava que l'oració havia de funcionar si trobàvem la llança, per tant, només teníem un dia per trobar la llança si volia salvar la mare.
Aquella nit em va costar molt dormir, no podia deixar de pensar en la mare, en la creu de sota el nom i un munt d'altres pensaments que se m'acumulaven dins el cap.
La nit se'm va fer eterna, però per fi va arribar l'endemà.
Feia mal temps, feia fred i vent, presagis que aquell dia anava a ser un mal dia.
Vaig baixar al bar de la taverna, on en Joan Tur m'esperava, mirant la llibreta oberta fixament mentre prenia una tassa d'una beguda verda. Vaig esmorzar ràpidament i vaig esperar que em digués alguna cosa. Tinc bones notícies, i és que ja sé on he vist aquesta creu. Va dir-me, apartant la vista del dibuix. Em va mirar, amb aquella mirada misteriosa i intel·lectual tan típica seva. Com era costum seu, no em va donar més explicacions. Quan vaig acabar de menjar vam sortir fora, jo, abrigat amb un gruixut jersei i ell amb una llarga bufanda. Ens vam posar a caminar per aquells carrers inhòspits, grisos i durs. En Joan em va guiar als afores del poble, cap a on ens havia deixat l'autobús feia uns dies.
Allà, a la parada de l'autobús, hi havia tres cartells clavats a un pal de fusta, un d'ells indicava el camí per on havíem vingut, cap a Eisleben, l'altre, indicava una ciutat que hi havia en l'altra direcció i el tercer hi deia cementiri, seguit de la mateixa creu que havíem trobat sota el nom de Gertrudis, al monestir. Ens vam mirar mútuament. Joan! Ho hem trobat! Però... hem d'anar al cementiri? Se'm va fer un nus a l'estómac, no sabia si de l'emoció o de la poca gràcia que em feia haver d'anar a un cementiri enmig del no-res. Efectivament, noi, apa, no hi ha temps per perdre. Vaig afanyar-me per seguir els seus passos, que es van ficar per un caminet de terra que entrava en un bosc no gaire espès.
No vam haver de caminar gaire per arribar al cementiri, que consistia en un mur de pedra baix que formava un quadrat, s'accedeix per una porta de ferro fosca, amb la mateixa creu del monestir a dalt de tot de l'alta porta. Es va obrir sola amb un grinyol que ens va sobresaltar a tots dos. Un corb va sortir volant des de darrere una gran creu. El terra estava fangós i hi havia moltes làpides i creus de pedra i marbre espargides per dins del límit que creaven els murs. Per sort, el sol estava ben alt i hi havia molta llum, excepte per algunes ombres que formaven els arbres més alts. segurament hi haurà alguna làpida amb el nom de Gertrudis, oi? Vaig dir a en Joan. Sí, probablement, jo començaré buscant per la dreta i tu per l'esquerra, a veure si trobem alguna cosa. Seguint les seves instruccions, tots dos ens vàrem posar mans a la obra i després de registrar vàries vegades tot el cementiri, res de res. Mentre jo feia petites excavacions inútils a diferents punts del cementiri on semblaven haver-hi objectes valuosos enterrats, en Joan s’havia assegut al mur i feia un esbós del cementiri. Quan els genolls em van començar a fer mal d’estar tanta estona assegut remenant la terra, vaig aixecar-me ver veure el dibuix que havia fet en Joan. Era un plànol molt ben fet del cementiri, amb totes les làpides marcades i inclús amb els seus noms.
Vols mirar't ho? Em va preguntar. Vaig assentir tot i que no creia que servís de gaire. Em va deixar la llibreta entre les mans i va saltar del mur, per posar-se a caminar entre les tombes. Em vaig quedar contemplant una bona estona aquell dibuix tan ben fet. Després d’haver llegit i rellegit diverses vegades tots els noms, em vaig adonar d’una cosa que em va fer llançar un xiscle d’alegria. Hi havia nou làpides que formaven un gran cercle, un cercle que no es veia a simple vista, però casualment, la inicial dels noms d’aquelles nou làpides, si les unies formaven el nom de Gertrudis. En Joan va venir en sentir el meu xiscle i li vaig explicar el que havia descobert, ens vam quedar al·lucinats i vam començar a rumiar quina relació podia haver. Al centre del cercle format per les nou tombes hi havia una làpida que no hi tenia cap nom, estava completament en blanc. Que deu voler dir això? Li vaig preguntar, mentre en Joan pensava, es va arrapenjar a la tomba en blanc i jo vaig notar que es movia una mica. Ei, un moment, em sembla que la tomba s’ha mogut. Vaig dir-li, els dos vam aixecar-nos i vam intentar moure la tomba. Sorprenentment es va moure suaument cap a un costat deixant mostrar unes escales que quedaven a sota de la tomba. Estavem al·lucinats, no ens ho podiem creure. Si entravem allà trobariem la llança? Dons, ho vam haver de descobrir i vam descendir per aquelles escales fosques. He d’acceptar que al principi feia una mica de por, però al final de les escales, vam trobar dues torxes i les vàrem encendre. Estavem en una enorme caverna, com una sala, guarnida de figures estranyes i pintures, tot plegat era fascinant.
Ei Joan! Què és això d'aquí el mig? No serà la llança de Gerdrudis? Al centre de la sala hi havia una llarga llança daurada que desprenia una lleu lluentor clavada en una pedra d’or preciosa. Recordo que vaig llegir que si treus la llança de Gertrudis el nom que està gravat en el mànec de la llança desprèn una llum màgica. Va dir en Joan. Em vaig fixar en el mànec de la llança i tenia el nom de Gertrudis gravat en ell, vaig dir en Joan que intentessim treure de la pedra d’or, tot i que vam aplicar totes les nostres forces, la llança no va cedir a sortir, ja que no era el dia indicat, era al dia següent, el dia de l’eclipsi. Finalment en Joan i jo vam decidir abandonar l’estància per tornar-hi demà, el dia indicat per fer la màgia.
A primera hora del matí ja estarem llevats, a punt de sortir de la taverna on estavemallotjats, disposats a tornar on haviem estat la tarda anterior, al cementiri. La nit anterior l’hostaler ens va informar que l’eclipsi era de nou a nou trenta-vuit del matí, aquell era el temps que teniem per treure l’espasa i dir l’oració. Un cop fet això mil ànimes serien salvades del purgatori, entre elles, esperava que una d’elles fos la del pare. Un cop al cementiri, vam repetir el procés movent la làpida i deixant al descobert les escales que ens portaven a la llança. Abans d’entrar, en Joan va fer una ullada al seu rellotge, quedaven quatre minuts per l’eclipsi. Un cop davant de la llança la poca claror que entraba desde fora es fa esfumar i només va quedar la llum de les antorxes.
En aquell moment, la llança es va deixar treure amb facilitat i el nom gravat al mànec va il·luminar-se. El Joan em va mirar fixament, estava seriós, em vaig preguntar que li devia passar. Recordes l'oració, oi? Vaig afirmar amb el cap. Passi el que passi, jura’m que la diràs. Em va dir agafant-me la llança de les mans, no entenia el que estava passant. En un obrir i tancar d’ulls, en Joan va caure al terra amb la llança travessant-li el pit. Vaig deixar anar un crit de terror, les cames em van començar a tremolar i em van venir ganes de plorar. Per què ho havia fet, en Joan? Per què no m’ho havia explicat abans? Però aleshores, tot i que tenia la ment ennuvolada, vaig recordar el que m’havia dit feia uns minuts, havia de dir l’oració, i només faltaven cinc minuts per què s’acabés l’eclipse, no vaig dubtar en dir-la, però abans, em vaig agenollar al costat del meu amic i, cuidadosament, vaig agafar el mànec de la llança que sobresortia del pit d’en Joan, vaig dir l’oració amb la veu trencada.
El dany rebut en néixer no és cura. Un cop vaig haver dit l'oració vaig veure que no passava res i vaig plorar fins notar que un raig de llum entrava per la cova, l’eclipsi ja havia acabat. De sobte vaig escoltar alguna cosa movent-se al meu costat, on era en Joan, em vaig netejar les llàgrimes i el vaig mirar, estava despert i però amb una ferida al pit, igualment per ell era com si no hagués passat res. Em vaig alegrar molt en aquell moment, el vaig abraçar amb totes les meves forçes preguntant-me com havia passat allò. Vam sortir de la cova, jo em sentia traït però alhora lliberat amb ganes de tornar a casa per veure a la meva mare.
Al cap de dos dies viatjant en tren, refent el camí per França i els pirineus, vam arribar a Barcelona. Portava dies amb un gran nus a la panxa, esperant veure un senyal que m’indiqués que el pare ja estava al cel i que la mare estaria millor, però res, no va passar res estrany. En Joan estava silenciós i duia una gran venda que li rodejava el pit on s’havia ferit. Durant el viatge, el Joan em va explicar que l’oració no funcionava si amb la llança no es feia un sacrifici abans. No m’ho havia volgut explicar abans perquè tenia por que si no jo no voldria seguir endavant.
Per fi, vaig arribar davant de l'edifici, el meu edifici. Vaig pujar per les escales i vaig entrar al pis, silenciós i fosc. Vaig córrer a l’habitació de la mare. Estava asseguda en una cadira, amb el tros de pa a la mà, aquesta vegada, la finestra era oberta i la mare estava donant de menjar als tres coloms que dies abans, no havia volgut ni veure. Em van aparèixer dues llàgrimes als ulls, però alhora em vaig posar a riure. Vaig abraçar a la mare, i ella se’m va aferrar amb força, una força que quan havia marxat no tenia. La mare estava millorant.
