Estava bebent d’una tasa del que semblava café, però podria arribar a ser té o qualsevol altra substancia fumejant. La sorbia amb gràcia, com si en el fons no li acabes d’agradar el regust que el liquid li deixava a la boca. El seu cabell es trobava lleugerament despentitat, amb alguns flocs mirant cap a la direcció que no era. Vaig continuar observant-lo fins que la seva mirada es va alçar mirant cap a on era jo. No vaig trigar gaire en entrar a la cafeteria, sentint-me una mica vulnerable pel fet que m’havia trobat escanejant-lo tant descaradament. Un cop ja aseguda, no em vaig atrevir a mirar-lo als ulls, ell estava estranyament tranquil, la qual cosa em generava un sentiment contrari al d’ell.



—Bé, quan començem? —va decidir inicar la conversa, forçant-me a conectar les nostres mirades.



—Podem començar ara —la meva contestació va ser quasi a l’instant, però vaig afegir rapidament: —, si t’està bé a tu, es clar.



Un lleu somriure va adornar les seves faccions, com si el meu comentari l’hagues fet sentir comicament satisfet.



—No tinc una altre opció, sino, no seria aqui —raó no li faltava, només vaig asentir com si fos la cosa més logica del mon.



—Doncs… —vaig apresurar-me a treure la llibreta de la meva bossa, en la qual estaven escrites les preguntes que volia fer-li. Lis vaig donar un cop d’ull a totes, no sabent per on començar, algunes massa arriscades per iniciar el tema tant delicat del que li preguntaria i altres em semblaven poc interessants. —A quina edat vas arribar a l’orfenat?



Aquell somriure d’abans seguia present, posant-me en una posició de nerviosisme irreversible.



—No ho sé —ho va dir amb tanta indiferencia que no vaig saber ben bé com reaccionar. —No ho recordo, vaig passar tota la meva infancia atrapat allà dins.



Mentres escribia la seva resposta al meu quadern, em va sobtar la paraula que va decidir utilitzar: “atrapat”.



—Consideres que vas estar atrapat?



Continuava amb la mateixa expressió: —Per què no hauria de considerar-lo? Era un nen sense pares que no podia fer res, no tenia a ningú a qui seguir, tampoc cap cosa que m’agradés fer. Com anomenes, això? —la seva resposta em va fer sentir malament quasi al instant per haver-li preguntat, tot i que semblava no afectar-li, es trobava una mica alterat des de el meu punt de vista, només que ho sabia disimular bé.



—Ho sento —vaig acabar expressant, va fer un gest dient que no li dones importància —LLavors, suposo que tenies amics, no? —honestament, suposava tot lo contrari, la seva contestació i manera d’expressar-se m’ho feia intuir, no obstant això, volia veure com reaccionava.



—Tenia una bona relació amb tots els nens —en acabat de respondre, era visible com tenia tensos els musculs de les espatlles.



—No has respós la pregunta —el to de la meva veu era firm.



—Sí en tenia, per què no hauria d’haver tingut? —la seva actitud es mostrava a la defensiva, la qual cosa indicava que no estava dient la veritat al complert.



—Només era una pregunta, tranquil —vaig decidir dir-li —. Saps alguna cosa dels teus pares biologics?



—No, tampoc es que la vulgui saber —ho va expressar amb tanta seguretat que fins i tot a mi em va fer recorrer un calfred per l’esquena.



—I per què no? —em vaig atrevir a dir-li.



—Per què no? —va repetir gaire exaltat —Em van deixar a la seva sort a un lloc patetic i asqueros. I encara preguntes per que no? —els meus llavis estaven paralitzats, que havia de dir-li ara? —Crec que aquesta entrevista està acabada —va finalitzar les seves paraules aixecant-se de la taula massa alterat per unes simples preguntes.



No em va quedar altre opció que seguir-lo fins lo que semblava casa seva. Vivia en un apartament petitó per lo que vaig poder observar, i abans d’entrar per la porta em va dirigir una mirada. No sabia com reaccionar, ell era perfectament conscient que l’estava seguint, i no va fer res.



De sobre, començ a olorar una cosa que no sabria ben bé descriure, gasolina pot ser, amb una barreja d’una cosa desagradable que no vaig poder identificar. Vaig voler-me acostar-me fins a casa seva, però quan vaig posar el peu dins la porta, una gran flama va començar a cobrir tot el bloc de pisos. Deixant-me horroritzada. Unes mans em van agafar pel darrere, empenyent-me cap a dins del foc, amb una força que se’m feia complicat combatre-la.



—Vaig ser jo qui el va cremar, es això lo que volies saber?! —m’hi va comunicar cridant, i sí, només volia que m’ho confirmes.