Aquestes flors li estaven començant a fartar. Sempre que les veia el cor se li encogia. La Blair ja no podia més. Entre que estava malalta, les flors, la vident… estava tant esgotada que es va caure al terre i es va adormir de seguida.

Va aixecar-se al matí següent, dilluns, al rebedor de casa seva, desconcertada. Tot estava igual que la nit anterior: el ram de flors seguia allà, i ella portava la mateixa roba. Es va haver de vestir corrents i anar al treball, però abans volia passar per la cafeteria on treballava la Clara.

-Hola Clara!

- Ui Blair, tens molt mala cara? estàs bé?

- Doncs no, la veritat. Ahir em trobava molt malament i em vaig quedar dormida al rebedor. I a més m’estàn passant coses molt rares.

-Vaja! Doncs saps què? abans de que entrares jo ja sabia que estaves arribant

- I com ho sabies? Per què sempre arribo a aquesta hora?

- No, perquè just abans que obrissis la porta, m’ha tornat a venir la olor del dissbate. La de lavanda, canyella i cúrcuma.

-Què dius! doncs si que es va impregnar la olor de la vident!

- Ja ja ja es veu que si!

Va agafar el cafè i mentre maarxava cap al treball va escoltar una veu que cridava el seu nom.. Es va girar i va veure la vident corrents cap a on ella estava.

• Hola! Com estàs? abans de que haguès terminat la frase la vident va interrompre la Blair
  
  Has de venir amb mi. - Va dir la vident
  
  Per què? Però què pasa?
  
  Anem al meu local i allà t’ho explico.

Van caminar fins arribar al local de la vident, i allí li va preguntar un altre vegada a aquesta quina era la raó per que ella hagués d’estar dins d’aquell local estrambòtic i peculiar .

• -Va haver una cosa que no et vaig dir el dia que vas estar aquí. Quan un cos ha sigut tocat per màgia, aquest comença a experimentar una sèrie de canvis físics i mentals, i comença a fer coses innexplicables. Al veure la teva mà, vaig sentir la presència de màgia, com si haguèssis estat molt a prop de la màgia, però a tu no t’han passat cap de les conseqüencies. Entre elles està l’aparició de altres òrgans corporals, canvis de color del cabell o fins i tot molts comencen a parlar llengües que no sabien ni que existien. A tu no t`ha passat res extrany però puc sentir la presència de la màgia.
  
  
  
  -I què vols dir amb això?
  
  -Doncs que no estic segura del que s’aproxima, però has d’enrecordarte de les paraules que et vaig dir: tres, dimarts i vermell.Si estàs atenta a aquestes, trobaràs la resposta.
  
  -I hauria de sestar preocupada? Perquè tu no sembles tranquil.la.
  
  
  
  -Jo estic nerviosa perquè no sé quina podria ser la raó perquè a tu no t’hagin passat els canvis després d’haver estat amb un cos de màgia. Ja no t’entretinc més, adéu Blair!

Si ja portava uns dies de preocupació, després d’escoltar això que acabava de dir la vident ara la seva preocupació era màxima, però com va pensar el dia que li va conèixer , potser només eren al.lucinacions d’aquesta. No volia trobar-se pitjor i que els nervis li afectessin a l’hora de treballar.

Com havia perdut molt de temps amb l vident, va haver de quedar-se m´s temps a l’oficina per acabar el treball. Eren les nou de la nit, era l’última a l’oficina i la Blair ja estava acabant el que li faltava per ja poder anar a casa seva a descansar, quan de sobte s’en va anar l’electricitat de l’edifici. Va mirar per la finestra i va veure que els fanals del carrer també estaven apagats.

En aquell silenci en la nit fosca va sonar una mel.lodia. La mel.lodia que va escoltar xiular al gat. Per consolar-se a ella mateixa, va pensar que era molt tard i que estava al.lucinant. Però una llum al carrer es va encendre. Quan la Blair va mirar cap allà, va veure al gat.

Va baixar corrents, era com si no poguès pensar correctament i aquesta mel.lodia li atreia. Al estar amb el gat, que va sospitar que seria el que havia vist durant les últimes nits per la significant mel.lodia, va començar a caminar. I la Blair, com si estiguès poseïda va seguir-li.

Van estar caminant durant hores, i el gat finalment va decidir parar-se a un lloc. Encara no es veia rés, ja que les llums no s’havien encès encara. Un petit corrent d’aire va fregar el cos de la Blair, i de sobte va sentir les campanes de l’esglèsia del poble tocar les dotze. De seguida totes les llums es van encendre i mirar al gat. Aquest estava al terra, mort. I per fí la Blair li va veure la cara: tenia tres ulls.

La Blair no podia raonar amb precisió. Era com si ja sapigués el que havia de fer sense penar-ho dues vegades. Per què s’havia mort el gat? I per què tenia tres ulls? Va mirar a dalt a respirar i al mirar un altre vegada al terra, va veure com un pètal de les flors vermelles queia de la butxaca del seu pantaló. Ahí, va adonar-se de tot. Estava vivint la llegenda que sempre li havien explicat al seu poble. L’ocell que havia vist tenia tres ulls, i el gat d’ara també els tenia. No paraven de pasar coses paranormals. Ella era. la raó de tot això. Ella era qui portava la màgia. Ella era la bruixa malvada de la que tots patien. Les flors vermelles, els tres ulls del gat i al tocar les dotze, significava que aquell dia era dimarts.