Arribat en aquest punt del relat, la Tina va haver de parar, sabia que era un error, ara que tenia l’atenció de la gent. Però aquest punt de l’història li causava massa dolor i encara que hagués assajat el que diria un milió de vegades, ara s’havia quedat en blanc. No sabia com havia de continuar. Va aixecar al cap per mirar a la gent que, atentament l’escoltaven. I el que va veure la va animar a continuar, perquè lluny de percebre les mirades de temor i de ràbia que havia notat al començar el seu relat, ara solament veia empatia i fascinació. A més de certes ganes de saber el final de la seva història.

Així que agafant aire, va tornar a començar.

Paral·lelament a quan arribavem al final de la nostra adolescència en Xavi i la Maria es van anar distanciant cada vegada més del grup. Volien més moments a soles i, a més, en el cas de la Maria també tenia alguns problemes personals.

El cas de la família de la Maria era molt problemàtic, per dir-ho d’alguna manera, el seu pare era conegut per tot el poble. I no pas per una bona raó, era un alcoholic, un d’aquells que anaven tot el dia beguts i deambulant pel poble.

Ella tan bon punt va poder es va voler escapar de tot allò, i un cop se'n va anar en Xavi ja no era el mateix. Ja no ens volia veure, la trobava massa a faltar, i finalment també va marxar, seguint-la a la gran ciutat.

Així que el final ens vam quedar sols: La Gina, en Joan i jo. Durant aquells anys jo havia estat secretament enamorada d’en Joan, però és clar, jo tampoc era tonta i veia la química que tenien amb la meva germana. Així que mai havia gosat explicar ni mostrar aquell estúpid amor adolescent que tenía.

Però des que en Xavi i la Maria van marxar, la meva germana i el Joan ja no s’avenien tant, els líders del nostre petit grup s’estaven distanciant. Semblava que els avergonyia estar tots tres junts, sense ningú més. A mi em va donar la impressió que els hi feia nosa tot i que mai m’ho van arribar a comunicar verbalment. Així que vam deixar de veure'ns diariament i de viure les nostres aventures, tot i que quan la meva germana sortia sola per la nit jo estava segura de saber exactament on anava.

Fins que un dia a la matinada quan la Gina tornava de una de les seves sortides nocturnes me la vaig trobar plorant. Estava destrossada, desconsolada i no volia parlar amb mi. Tot el que li vaig poder treure era que la seva vida ja no tenia sentit i que tot era culpa del Joan.

Així que jo, entre preocupada i animada per poder estar a soles amb ell, el vaig anar a trobar.

Vam estar xerrant una estona del passat i de la nostra adolescència ja perduda, del Xavi i la Maria, i del mal que ens havia fet com a grup la seva marxa. Però finalment al cap d’una estona va ser ell qui va anar al gra.

Em va preguntar que si havia vist res estrany en la Gina aquell matí, i jo, enamorada com estava, li vaig explicar tot. Quan vaig acabar el meu relat, ell va començar el seu, em va explicar coses que havien passat dins la colla però que jo, innocent n’hi havia notat.

Em va relatar, detalladament com havia anat la seva relació amb la meva germana. Segons ell se l’hi havia insinuat molts cops, però la meva germana sempre li deia que no.

• Per la teva germana eres més important tu i la unió de la colla que la nostra relació. Creia que si a més del Xavi i la Maria, ella i jo també haguessim estat junts, tu t’hauries quedat molt sola, i patia per tu- Em va dir.

Jo després de sentir això només sentia que ràbia cap a la meva germana, per haver trencat el cor tants cops al pobre Joan i per fer-me quedar com una nena petita davant d’ell.

Li vaig preguntar delicadament perquè havia vingut plorant aquell matí la Gina. I ell em va explicar que el dia abans a la nit finalment ella se l’hi havia declarat. Però que aquesta vegada ell havia sigut el que li havia dit que no, que ja estava fart de ella i de esperar-la, que ara estava enamorat de mi.

Jo no m’ho podia creure, finalment el meu amor adolescent era correspost. De l’emoció i excitació que sentia en aquell moment se’m van refotre els sentiments de la meva germana, i feliç, li vaig fer un petó.

Feliçment vaig tornar cap a casa ja de matinada i em vaig trobar a la Gina, al porxo, desconsolada, plorant. Tal com l’havia deixada. Li vaig començar a explicar la conversa que habia tingut amb en Joan. Ja que jo pensava i em creia tot el que ell m’havia dit, i estava segura que la meva germana m’entendria i em donaria suport en la meva relació.

Malgrat la felicitat que jo li intentava transmetre la Gina no aixecava cap i seguia plorant i plorant.

Finalment m’hi vaig acostar, a preguntar-li enfadada si realment li feia tant de mal la meva relació amb en Joan. Em va fer entrar, agafant-me fortament cap a dins de la casa, i allà va començar a parlar

Llavors ella m’ho va explicar tot: que en Joan se li insinuava, la toquetajava, la volia només per ell. Segons em va explicar ma germana tot el que m’havia explicat en Joan era mentida, ells dos havien estat en una relació desde que vam arribar al poble, i la meva germana a l’esquena de la nostra colla havia estat aguantant el lent ascens de la verdadera personalitat del Joan, el de una mala persona, controlador i egoïsta.

Jo plorant també em vaig assentar al costat de la Gina i li vaig dir que parlariem amb ell, que trobariem una solució.

Va ser just en aquell moment que va començar el desastre.

Vam sentir un truc a la porta i la Gina amb un murmuri que no deixava pas a replicació em va manar que m’anés a amagar rere el moble de la cuina, i jo espantada ho vaig fer.

La Gina va fer entrar a un Joan desbordat, rabiós com jo no l’havia vist mai.

Va començar a escridassar a la Gina, li va dir que sabia que m’havia dit, que a més de trencar la seva relació no podria evitar també que no em tingués a mi , i amb un atac de bogeria, la va matar.

Jo espantada darrera la cuina tremolava, no em podia moure, ell sabia que estava amagada allà al darrere i no podia fer res per evitar el seu desenfrenat atac de ràbia. Amb un sobtat sentiment de valentía vaig esprintar cap a la porta i vaig fugir. Corrent, corrent com no havia corregut mai, allunyant-me cada cop més d’aquell maleït poble i de la meva germana morta.

Acabat el relat la Tina va aixecar el cap i dirigint-se el públic va dir:

• I no ha sigut fins dos anys després que he tingut el valor de venir aquí, al poble, on va passar tot. Se que us sembla una història versemblant, que sembla escrita a corre cuita. Però és la veritat, i he vingut aquí a dir-la.
  
  I ara em podeu agafar a mi o al nuvi, però almenys ara el poble sap per fi, tota la veritat.

I quan la Gina va acabar de parlar va aparèixer de sobte, al final de l'església pensant-se que assistia a un funeral, en Joan vestit de negre