A 15 km de la base:
L’equip estava llest. Era el moment de començar l’operació. Tots els agents estaven a punt per a l’operació. Només faltava l’aprovació de l’inici de la missió per part del general Storm. Segons els radars la zona estava tranquil.la i l’operació podia engegar. El general no estava convençut. Però s’havia de començar la missió pel bé dels agents.
Dins del búnker, la situació seguia igual. El terror entre els familiars dels agents era evident, no estaven preparats pel que els venia a sobre. Els agents no sabien què els podria passar en les properes hores. Ja portaven més de 3 dies al bunker sense saber res del món exterior. Hi havia totes les esperances de poder ser rescatats, ja que no estaven gaire controlats.
L’equip havia sortir del campament base. Estaven de camí. Vigilaven tot moviment que feien i qualsevol moviment aliè. Havien de fer-ho perfecte, sense ser detectats.
A l’arribar a les zones properes a la base, van començar a fixar-se en l’embolic en què es trobaven. Era quasi impossible entrar dins d’aquell búnker. Hi havia sensors pertot arreu i pitàven de seguida que notaven un lleuger contacte. Aquell lloc estava protegit al màxim, i no hi havia zones sense control. Fessin el que fessin serien detectats. Van passar de llarg el que semblava l’entrada a la base. Havien d’anar a la zona de màquines, on realment està tot el que fa que la base pugui funcionar. I van trobar la manera d’entrar.
Tot estava camuflat. Era molt difícil de diferenciar d’on estaven els conductes pels quals podrien entrar. Tots haurien de passar per allí, ja que obrir les comportes de la base seria impossible. Van agafar el que necessitaven i el vehicle de transport va marxar. Estaven sols en la missió més complicada. Havien de sortir vius, sense ser detectats amb 30 persones en algun vehicle robat i així poder arribar a l’avió. Potser sembla impossible, però per a ells no.
Van començar a descendir pels tubs de ventilació, i van entrar dins d’un conducte elèctric. Era suficientment gran per poder passar, i no s’havien de preocupar pels ventiladors. Poc a poc s’endinsaven a la base. Es podien començar a sentir uns sorolls de maquinària i de persones a dins de la base.
Van arribar al final del conducte, que arribava a la sala on havien de hackejar el sistema. Havien de fer creure que hi passava alguna cosa greu a la base i es necessitava evacuar i també l'assistència de tot el personal per donar via lliure a l’equip i salvar els ostatges. Aquesta era la missió.
L’equip es va separar. Els dos agents de la sala de màquines i sistemes es van posar a controlar i a aprendre el funcionament del sistema soviètic de la base, mentre que els altres agents anaven cap a les sales de vehicles per poder extreure els ostatges de manera segura.
El sistema soviètic, era una barreja entre un sistema desenvolupat a l’època de la cursa espaial, amb noves incorporacions, de totes les càmeres i sistemes de control remot a les instal·lacions. No seria fàcil crear una distracció, ja que necessitaven enganyar dos sistemes alhora. Això significava que si a la primera no conectava, l’alarma d’atac a les instal·lacions saltaria, ai això podria fer perillar la missió.
A l’arribar a una de les moltes sales de l’edifici, els components de l’equip es van parar. Encara no estava confirmada la distracció. Es podien veure molts soldats i un parell de vehicles, però que no els servirien per poder portar els trenta-quatre ostatges i els agents de l’EEOI.
Tan sols necessitaven que la sort els acompanyés per poder sortir indemnes de la situació. Amb un ordinador, els més joves i més entesos en les noves tecnologies havien col·locat una recreació d’aquell sistema soviètic, la qual donava ordres de passar el control a una una unitat de processament externa, la qual seria el sistema que havien portat per desactivar tot aquell complex militar.
Mentrestant, els agents reclosos i les seves famílies, estaven sent interrogats per soldats soviètics que els intimaven molt. Les seves bosses havien estat registrades, però no havien trobat el que necessitaven. Un dels agents portava a la seva maleta un USB, amb una informació xifrada de gran importància sobre unes imatges satèl·lit de tropes enemigues. Aquella era la veritable raó de la vigilància i del segrest dels agents.
Si els soviètics volien aconseguir aquell l’USB i utilitzarien qualsevol tècnica per tal d’aconseguir-lo. Això podria significar la mort d’algun dels agents o dels integrants de la seva família. I això no els agradaria a ningú.
En aquell moment, el sistema va enviar l’alarma, centralitzada a la zona d’armes, que es troba al soterrani, just al costat oposat de l’entrada i sortida del búnker.
Els agents van avançar. El conductor es van quedar cercant un vehicle, i els dos que es van quedar amb els sistemes van anar cap al punt de trobada.
Els militars van començar a córrer cap a l’alarma, pensant que era un atac de veritat, ja que desconeixien que havien estat hackejats des de l’interior de la base. Aprofitant aquell moment, tots els membres de l’equip de recat van començar a cercar on estaven empresonats tots els agents segrestats i les seves famílies.
No va ser gaire difícil, ja que tot aquell búnker tenia una forma allargassada, era com un túnel llarg, d’aquells que no hi veus el final. i allí mateix van divisar ràpidament les furgonetes amb les que van arribar els seus companys segrestats. Tampoc es van haver d’amagar molt, ja que tot el caos que hi havia els protegia. Això si, es van poder fixar en què tot el que hi havia a l’interior del búnker era d’alta tecnologia, noves tecnologies que es pensaven que els soviètics no disposaven.
A la sala a la qual estaven empresonats, hi havia dos guàrdies que s’havien quedat per vigilar, però que estaven bastant despistats. No semblava haver càmeres ni res que detectés la seva presència. Van entrar a la zona i ràpidament, sense gens d’esforç, van reduir els guàrdies. Els van lligar de mans i peus i van aconseguir obrir una porta de ferro, amb una targeta especial que havien agafat del vigilant més baixet. Un cop dins i sense donar cap explicació els membres de l’equip de rescat van començar a fer el recompte dels agents segrestats i llurs famílies. Hi eren tots, però un d’ells es va apropar i va explicar que necessitava agafar un element de seguretat nacional, era molt important agafar-lo.
Els agents, es van quedar parats. No ho esperaven. Van ajudar a buscar l’USB, era molt important per a la seguretat nacional del seu país. Després d'haver regirat l’estança i remenat les bosses que hi havia tirades pertot arreu no el van trobar. Potser se l’havien endut i l’havien guardat en algun altre lloc.Quina mala passada!! Aquell USB era el perquè de tota aquella operació.
Ho van deixar córrer, i van començar a evacuar els ostatges. Hi havia molt moviment a la base i no era segur sortir amb tota la colla. Havien d’esperar el moviment del vehicle, però en veien cap que els vingués a ajudar. No tenien més temps, no podien esperar més. En un principi i amb l’ajuda dels agents i uns vestits de seguratas que havien trobat amagats es van aconseguir camuflar. Però estava clar que aquelles disfreses no enganyaven a ningú. Era massa arriscat. Sabien perfectament que aquells militars dispararien sense problema en el moment en el que algú donés l’ordre i no els importaria el que els passés. Van sortir per allà on havien entrat, però aquesta vegada amb els ostatges i llurs famílies.
Van passar alguns vehicles desconeguts però no es van aturar. Eren massa petits. Fins que va arribar una espècie de cotxe blindat que possiblement podia allotjar quaranta persones, però com unes sardines en llauna. Un dels integrants de l’equip de l’EEOI es va apropar al vehicle, però ràpidament es va adonar que el conductor no era dels seus.
No s’ho esperaven. Potser havien estat enxampats per algun error que desconeixien. Però no podia ser. Aleshores el membre de l’equip de l’EEOI va fer veure que es dirigia cap a una altre zona. El conductor va continuar el seu camí, com si res.
Tots van sospirar. Podria haver estat el final de la missió. Havien tingut sort. Un parell de minuts després va passar un gran camió. Aquest sí que podria ser el vehicle de sortida, però no es va aturar. El mateix camió va tornar a passar i es va parar a un costa de la carretera on es trobaven. Així, doncs, aquell era el camió que esperaven. De cop i volta van sortir els altres integrants de l’equip, els responsables de fer funcionar aquell camió. Havien aconseguit un vehicle d’armament, i estava totalment blindat.
Van entrar tots ràpidament. Dins del vehicle es van organitzar. Estaven llestos per si eren atacats. Des de dins del camió no veien res. No sabien per on anaven. Cada vegada se sentien cops i moviments bruscos. Però allí dins tots estaven en silenci, com si no passés res, eren conscients que no podien gairebé ni respirar, ja que sabien perfectament que era una situació molt complicada.
Des de la visió del conductor, va ser una escapada de pel·lícula. Va haver simular ser un conductor normal de la base, fins que es va arribar a les comportes de la sortida de la zona militar, les quals es van obrir, ja que detectaven un camió que pertanyia a la base. Encara hi havia una part més que havien de superar: una zona repleta de soldats. El camió va passar a tota velocitat, destruint tot el que hi havia al seu pas, fins que van aconseguir sortir de la base. No hi havia una altra manera de poder passar per allí, sinó els descobririen. A partir d’aquell moment els van començar a perseguir. Després de moltes maniobres i co ps de volant, van despistar els atacants i van a fugir a tot drap.
Les carreteres dels voltants no eren gens agradables, i la conducció del camió tampoc era fàcil. Van haver de recórrer molts quilòmetres per sobre de pedres, arriscant molt, ja que es podrien quedar atrapats. Però si no ho feien així, podrien ser enxampats pels soviètics que de ben segur els estaven buscant, i no acabarien amb èxit la missió.
Aquells quinze quilòmetres fins arribar a l’avió que els esperava per escapar van ser molt intensos. Contra tot pronòstic hi van aconseguir arribar. Van entrar tots a l’avió exhausts i es van enalirar. Havien culminat la missió.
El capità Storm estava orgullós, ja que el seu equip havia estat capaç de salvar tots els agents de les diverses organitzacions i llurs famílies. Les trenta-quatre persones que havien embarcat a aquell avió havien sobreviscut.
Però això no acaba aquí….
La connexió maltesa d’haver participat en el projecte dels satèl·lits, que els havia portat a aquella situació el seguiria tota la vida fins la mort. Tots aquells agents van morir de manera tràgica en els següents tres anys. Aquell USB perdut, realment havia acabat en mans dels enemics, i no només portava aquelles imatges, sinó que també hi havia tots els noms i la informació dels agents.
Aquella missió tan arriscada, aquell USB extraviat que van aconseguir recuperar i que finalment va anar a para a mans de l’enemic, tot plegat va passar factura a tots els implicats, inclosos als agents de l’EEOI que van morir també en estranyes circumstàncies.
Recorda lector, controla els teus passos, ja que mai saps si estàs sent vigilat…
