Ansiosa de poder sortir a la fi,encarnada en aquella persona que hi havia sigut l'escollida. Entretant la gent evitava mantenir contacte visual amb la pàl-lida mirada d'aquell pobre home, que inconscientment vagava per ahi amb molta crueltat al seu somriure, fruït d'aquell poder tan dolent que hi havia entrat al seu interior. Transcurrits uns segons l'home va tornar en si, ja que aquella energia s'havia esfumat de la seva ànima. Es va incorporar una mica confús pel que acabava de succeïr, i se’n va tocar el coll amb suavitat com si busqués alguna cosa en especial i sí, buscava el seu medalló, que en efecte hi havia desaparegut. Desesperat, va començar

a anar individu per individu, preguntant si per casualitat ho havien vist. Però la majoria dels individus no li deien res perquè havien presenciat una terrible escena i encara no sabien si fiar-se d’ell o no. En Peter no ho comprenia, ara era com un estrany per a tot el món, quan s’apropava a saludar tots s’allunyaven o les persones que hi caminaven pels carrers murmuraven coses com:mira aquell home, diuen que està boig… Aquell moment va tancar els ulls i recordar els fets anteriors d'aquella mateixa nit. Primer ell s'havia aixecat per sembrar una mica el camp, després hi havia anat al poble a comprar medicines per la seva mare que estava malalta, a continuació s'havia topat amb una dona una mica estranya que l’hi havia dit unes quantes paraules. Va tractar de visualitzar el seu semblant i de sobte va donar un tomb a la terra. Aquella persona no li havia donat molts bons pressentiments des del principi i li havia provat de temptar amb milions de gangues per tal que li donés a canvi l'única reliquia que havia pertés a la seva família durant 30 anys:el medalló. Aquesta no es donava per vençuda, i ell ja no sabia pas que fer, fins que de lluny va divisar un carruatge de mercancies i aprofitant la ocassió es va apressurar a amagar-se dins sense ser vist. Però de sobte va escoltar com un trepitjar darrere seu, a pocs quilòmetres d’ell, que cada vegada és feia més pròxim, era un altre cop la mateixa muller!Va tractar de que la seva ment recordara més, però estava tan esgotat i dèbil que era incapaç.

Ràpidament va tornar a casa i es va trobar tot exactament com ho havia deixat, la xemeneia amb ardents flames evaporant-se, la ventana oberta, i el cafè a mig fer, que encara permaneïa en el fogó. Però de sobte,va tocar-se la butxaca, i sentint un tacte dur als dits es va adonar de que tot aquest temps havia conservat els antibiòtics que havia comprat per a la seva mare, i seguidament va mirar l’hora:eren les 12, l’hora exacta per donar-li el remei. Una vegada va estar dins de la habitació de la seva progenitora, no va poder evitar exclamar un crit de terror:

-Oh no!

No estava, va passejar-se per tota l’estància i continuava sense aparèixer. Es va asseure al llit, i contemplant a tot arreu va començar a plorar sense parar. Fins que va fixar-se amb curiositat en una nota que es trobava a l'escriptori on es podia llegir escrit:

Si vols tornar a veure la teva mare, porta aquesta matinada 100 € al pont de l’Av Einstein.

Emporuguit, va començar a buscar per tota la casa diners, però no va trobar res, perquè encara que la seva família havia intentat no escatimar en gastos, sempre havia viscut en la misèria. Tenia un gran problema, i molta de la gent que coneïa mai acceptaria ajudar-li,ja que no sabien què pensar d’ell amb els esdeveniments d'aquell dia. Es va dedicar a reflexionar uns instants, tombat al sofà, fins que va saltar àgilment cap el telèfon, perquè en tota la seva vida també havia tingut persones que estaven dispostes a ficar-li una mà en els moments difícils. En un tres i no res ja estava trucant al George, el seu millor amic i soci:

-Bona nit, noi!-en va dir.

-Bona nit,que et porta per aquí? - va respondre ell.

-Necessitaria que m’ajudessis en un assumpte molt important. - va confesar.

-És clar, per això estem els companys! - va exclamar.

-A la meva mare li han segrestat abans de que jo pogués arribar per salvar-la. Ara m'estan demanant una gran quantitat de diners per la seva vida, i m'agradaria saber si tu mel’s podries deixar si us plau, i te'ls tornaré en quant pugui.

-Entenc, i de quant estem parlant exactament? - va preguntar.

-De 100 €! - li va cridar.

-Ho sento molt, no puc, no tinc tant.

- No et preocupis! -va dir.

-On la tenen segrestada? - va interrogar.

-No ho sé, només m'han dit que els doni els diners a la matinada en el pont de l’Av Einstein-va confirmar.

- I no s'ha t’acudeix qui podria haver-la capturat? - va qüestionar.

-Sí.

-Qui?

- La bruixa blanca i els seus homes

- Deu meu, i com sap on vius?

-No tinc ni idea, però crec que jo s’ho vaig tenir que dir aquest migdia…..

-Entenc, espera’m. Que estic de camí a la teva casa, en quant arribi ens reunim i tracem un pla per acabar amb això definitivament.

Peter li estava molt agraït pel que li estava ajudant, ja que sempre havien sigut com germans, i ell era l'únic que el coneïa bé,tant com per declarar la seva innocència al resta, perquè encara que no havia presenciat el que havia passat aquella nit, ell sabia que Pete seria incapaç de fer res dolent a ningú. Va sonar el timbre i ell instintivament va anar a obrir tremolant de nervis de que no fos qui s’esperava. Al mirar pel pany de la porta, va poder comprovar que sí que era George, i en un obrir i tancar d’ulls li va invitar a entrar, abraçant-li després de 3 mesos sense veure'l. L’altre es va apropar alegrement, i van prendre dos cafès gaudint dels vells temps. Una vegada ja van estar ben desperts i concentrats, es van disposar a planificar tot el que anaven a fer.Més tard se’n van anar a dormir, esperant el dia que es presentava demà.