No hi havia transcorregut massa des del dia en el qual van triomfar,i en Peter sentia un buit increïble al cor perquè la gent el continuava tractant amb una gran insignificància a mesura que vagava pel poble.En el precís instant que va anar a comprar el diari,el primer que va fer va ser dedicar-li un somriure satisfactori al venedor que li coneixia de tota la vida, però ell va desviar la mirada cap altre costat. Seguidament ell va fer el mateix fixant-se en la informació recollida aquell matí pels medis de comunicació i quan va veure la portada no va poder evitar sorprende’s del que veien els seus ulls:sortia ell fotografiat amb una espasa atacant a en George. Ell mai havia sigut dels que acostumaven a estar pendents del que opinaven les altres persones d’ell,però encara que això no el perturbava,li hagués agradat rentar la seva reputació. Entrant en un atac de pànic va obrir els ulls i va sospirar tranquil·lament perquè no havia sigut més que un somni. No era el primer cop que li succeïa, ja que des del dia del rescat a la seva mare hi havia començat a somiar coses estranyes com aquella.



Va deixar enrere aquell malson,encenent-se un pur pausadament,feia molt que havia apartat l’hàbit ,però en les circumstàncies en les que estava ho necessitava.Mentre es dedicava a fumar-se un a l’estil francés,no va poder evitar contemplar el sol ardent que es dibuixava a un cel lliure de núvols a l’estiu de Juny. Després d’haver gaudit del primer privilegi matiner,es va disposar a fer totes les tasques domèstiques: munyir les vaques,recollir els ous,aixecar,alimentar i portar els bens per sembrar el camp,cuinar l’esmorçar per a tots tres,i rentar una mica la xemeneia.Al mateix temps que es dedicava a fregir tres ous,anava escoltant les notícies i cançons que es transmitien per ràdio,però de sobte es va quedar molt petrificat amb una notícia en la qual es podia escoltar:



Bon dia,es busca a un home que va cometre el crim d’entrar en una zona no permesa des de la passada matinada del dissabte.Mesura més o menys un metre quaranta d’alçada,té el cabell negre, ulls verds,i robes velles.Qui vegi a qualsevol individu que coincideixi amb aquesta descripció que no dubti en trucar immediatament a la policía,moltes gràcies.



Deixant la paella al terra amb un gran soroll,va còrrer a l’habitació on s’estava adormint en George,però rarament aquest no es trobava ahi.Va buscar-ho per tota la casa però no el va trobar per ningun lloc,i enrecordant-se de la presència d’algú més en l’estada es va apropar a l’habitació contigua a l’altre per comprovar que la seva progenitora dormia pacíficament.Es va situar al seu costat i li va donar un petó xiuxiuejant-li:



- No et preocupis,aqui no hi correràs perill,hem dissenyat un sistema de seguretat insuperable.Tornaré el més aviat possible,no obris a desconeguts a menys que siguem en George o jo.Ella va assentir amb un gest amable.



Abans d’abandonar la casa, va modificar la seva vestimenta perquè ara era un fugitiu i no es podia fiar de ningú,fins i tot dels seus veïns. Va entrar al pàrquing,però es va trobar amb que el cotxe no continuava aparcat com en els dies anteriors.No va haver més remedi que empendre el viatge caminant.A mesura que sentia el trepitjar de les seves botes velles i brutes pels anys tan durs que havien soportat,reflexionava sobre la marxa del George,qui s’havia marxat sense deixar cap missatge,cap avís ni cap pista més que el seu abandonament.Després d’aquesta llarga reflexió,va començar a donar-li voltes a la seva confiança amb el seu amic,perquè encara que es coneixien des de sempre,no sabia si la seva amistat havia canviat degut al seu estrany comportament dels últims dies que estava mouent-li casualment moltes sospites.De seguida va treure aquella idea de la seva ment,perquè òbviament seria fruit de la seva imaginació. Encaputxat es va encaminar a una cabina de telèfon per contactar amb ell.Malauradament no va tenir que trucar-li més perquè ja el podia veure a través dels seus ulls,deambulava amb un semblant seriós i el cap baix.Ell va acudir a la seva trobada per explicar-li la notícia però l’altre el va ignorar com si no l’hagués vist mai.Aquest es va sorprendre i el va cridar:



- Què et passa,sóc jo!



- Tu no ets res!-el va respondre amb un to tan alt i clara, que tots els habitants que estaven enfeinats en les seves tasques no van poder evitar penetrar les vistes cap a aquests dos individus.En Peter ple de ràbia,va abalançar-se cap al seu company.Aquest va esquivar àgilment el seu atac i va contraatacar.Durant la seva lluita van provocar desastres a moltes botigues de comerç,de roba i de menjar,fins que la interrupció de la presència agent de polícia Hernández els va separar grunyint:



- Qui ha començat aquest succès!-va cridar-ne.



- Ell,agent,és l’home del qui us havia advertit- va revelar el George.



Els ajudants de polícia el van esposar,i ell va dir abalançant-se sobre l’altre:



- Pensava que èrem amics!Et conec massa com per que em facis això,tenia tota la confiança en tu,t’havies marxat sense avisar i ja no ets considerat amic meu,si alguna vegada vas voler ser-ho!



- Però s’ha tornat boig!-el va preguntar Hernández.



- Deteniu-lo! -va ordenar George.



El detingut,no va tractar de contenir-se, però més tard ja estava estès al terra colpejat per una porra, quedant inconscient.En aquell instant es trobava a una presó petita rodejat d’altres delinqüents,va observar atentament a un que tenia una gran cicratiu sota al nas i el va preguntar el crim que li havia portat a aquella situació:



- El meu crim va ser únicament el d’alimentar a la meva família,no hi havia obtès ajuda de ningú i acostumava a agafar aliments d’alguns mercats.Un dia anava a tornar a realitzar-ho, però un dels policies em va agafar en el meu intent i aquí estic.



Després d’aquesta xerrada en Peter se li va acudir una idea a la ment,i va intentar escapar per la finestra,però era tan petit que tot just no podia arribar a l’exterior i de moltes maneres més.Els demés esclaus li van informar de que ells ho havien intentat tot,ell no es rendia i utilitzant les pates del tots els llits va aconseguir construïr una escala resistent per a que tots poguessin fugir causant forts crits de júbil dels demés esclaus.Abans de fer-ho van dur a terme un pla:



Primer ens dirigirem a la meva casa,la qual serà el nostre cau.



Segon el·laborarem les nostres pròpies armes.



Tercer penetrarem en lloc enemic,matant als enemics que segons el que els he escoltat intervendran avui a la Rambla de Sant Joan.



Finalment proclamarem la nostra victòria viuent una vida lliure injustícies amb les nostres famílies.Dit això,es van posar d’acord amb l’estratègia,encaminant-se a la llar del líder.No van tenir que obrir la porta,perquè hi havia quedat completament destruïda junt amb els mobles en perfecte estat que havien pertangut a la seva família durant generacions.Es va escoltar un gèmec sord a no molta distància de la banda,provenent de la xemeneia apagada, d’on va aparèixer l’Elizabeth a retrobar-se amb el seu fill tremolant i narrant que havia comet l’errada d’obrir a en George que comptava amb una patrulla de policia darrere seu,asaltant i cremant-lo tot el que havia al seu pas.Van decidir reutilitzar tots aquells escombres per dissenyar-se el seu armament: tiraxines,arcs,escopetes,míssils,espases,etc.Molts dels presoners també sabien cosir,i van el·laborar sútilment banderes amb els llençols restants.



Una vegada es van situar a la rambla,van visualitzar tres tropes policials que estaven desallotjant a persones dels seus pisos.Tots estaven preparats i segurs de començar la seva missió passés el que passés.



-A la carga!-va manar el Peter.Tots van anar corrent cap al front,uns distraient,uns disparant,altres llençant fletxes als seus objectius provant la seva punteria.En quant va veure al George els dos es van creuar les mirades i es van enfrontar.Però mentre tornaven a lluitar per segona vegada,es va fixar en què els ulls del seu company i els agents eren d’un color blau,i la bruixa blanca els tenia exactament iguals.



-Tu no ets així!Ella t’està utilitzant!No et deixis manipular,sé valent!-va dir-li.



Aquell èsser no era el seu company i no pensava tornar a perdre’l.



- Sempre has sigut un fracasat!-va espetar-li.



En el mateix moment que les espades es van unir enfrontades,des de lluny es va poder escoltar una veu terrible que deia:et vaig avisar que em vengaria algun dia.



-Perquè fas això?-li va preguntar.



-Perquè no!Vosaltres m’heu fet el mateix tota la meva vida,m’heu tractat com el que realment sóc, un monstre-va respondre.



-Però això no té perquè ser així,es pot canviar -li va dir.



- Com ho saps?-li va interrogar.



-Perquè jo vaig ser com tu,creia que no hi havia cap solució correcta pels meus defectes.Però poc a poc amb l’ajuda de persones que m’han anat marcant a la meva vida , vaig descobrir que aquestes debilitats no són les que et convertien en una bèstia sinò que van a ser les que més et van a definir com a persona i van a caracteritzar qui vols ser junt amb les qualitats.



-Tens raó,d’ara en endavant intentaré ser millor persona.-va replicar aquesta.



En George,va tornar en sí ràpidament i amb rostre confús no va deixar de preguntar al Peter com havia arribat ahi,mentrestant ell el va tranquilitzar conduint-lo a casa,perquè després de la tempesta sempre surt el sol.