Ara, en realitat, tampoc sé ben bé quines ànimes preferiria salvar. Potser els pares, com hom de la meva edat que tingués una mica de commoció, quan ambdós ja no hi són, diria. No ho crec. Al final, sé que el destí és inevitable. Això és una certesa que puc assegurar, i un fet tan ordinari com és pronunciar una oració a Gertrudis, o al sant o a la santa que sigui, em sembla tan va de sentit que és simplement innecessari.

L’única cosa que ara mateix m’arriba a doldre, l’única en aquest miserable món, és l’àvia. Quan jo marxi ella es tornarà a quedar sola. Com fa molts anys li va passar, quan el seu exmarit, que no considero ni per descomptat avi, la va abandonar a la intempèrie embarassada d’avançades setmanes. Tot i així, va poder afrontar una situació que la va fondre. Segurament, aquesta vegada no passarà el mateix. Quan jo marxi, quedarà sumida en una tristesa profunda, que s’emportarà, sola, fins a la seva pròpia tomba. Ella no s’ho mereix, una dona amb cor de mel i somriure dolç com el seu no hauria d’haver passat pel calvari que la vida li ha regalat, injustament. Ella diu que Déu l’ha castigat, jo crec que ha obtingut la sort que ningú desitjava.

No m’agrada parlar de la mare. Tampoc del pare. Encara dubto si preferiria que les seves ànimes fossin purgades per tots els seus pecats, tot el dolor que ens han arribat a causar a l’àvia i a mi. No recordo la meva vida al costat del pare. És obvi, ja que segons m’explica l’àvia, dins del poc que me’n parla, el meu pare ens va abandonar a la mare i a mi quan jo tenia poc més de dotze mesos. Va desaparèixer, com si mai hagués existit, en veure que la mare estava perdent el seny progressivament i el seu deliri anava en augment i, ell sol, no volia fer front a la paternitat. Encara no sóc capaç d’entendre com va tenir la suficient voluntat de deixar una pobra criatura en mans d’una dona com la meva mare. Havia de ser molt miserable, o tenir un cor molt fred. L’àvia té un caixó amb fotografies velles. Una, al fons de tot i bastant arrugada, del pare. Té una tonalitat sèpia, és antiga, bruta i m’agrada suposar que hi apareixia jo, abans que l’àvia esquincés la meva figura infantil, innocent, durant un episodi de ressentiment. A vegades l’observo, però no m’evoca res, només decepció, perquè per a mi, la seva absència és com la mort.

La mare simplement es va ofegar en un descontrol emocional, sense motiu. Moltes vegades no en tenen de motiu, em diu l’àvia. Va caure en una espiral de apatia, buscant refugi en substàncies que només agreujaven el seu dolor i la seva psicosi, va arribar a un punt crític de no retorn. L’àvia m’explica com va començar, mentre seu al balancí de la sala d’estar, tot mirant el quadre emmarcat damunt la llar de foc de la meva mare i la seva germana bessona quan deien tenir la meva edat. Ella només tenia vint anys, en canvi la seva ànima ja era massa arrugada, massa fosa. Em costa molt entendre perquè va començar sense un perquè evident, sinó força boirós. Jo vaig néixer quan ella en tenia vint-i-cinc. Llavors, ja estava molt afectada, però semblava que ningú en fos conscient. Bé, coneixedors del seu trastorn sí que ho eren, però ningú es va atrevir a fer un pas endavant per frenar la situació. Alguns, com el pare, la van abandonar. És senzillament per això que l’àvia se sent especialment culpable, que sovint s’eixuga les llàgrimes amb el seu mocador brodat mentre seu al balancí. Ella també ho veia, però va confiar excessivament, va esperar que fos la pròpia Rosa qui posés fi a aquesta nefasta situació. En canvi, sent que ningú la va recolzar. Que hauria d’haver estat ella, com a mare, qui hauria d’haver-la socorregut. Que ho hauria pogut prevenir. Llavors, eren anys foscos, en els que les pertorbacions mentals eren desconegudes, de bojos, inclús de bruixes.

D’això ja fa molts anys, ara, molts dies tinc el dilema de si era, o no, culpa seva. De si era culpa seva que el món no l’hagués comprés. De si era culpa seva tenir el problema que tenia. De si era culpa seva que ni tan sols ella mateixa fos conscient de les seves accions i decisions. De si era culpa seva que el seu descontrol hagués culminat amb la mort de la Teresa.