La meva vida no ha estat fàcil, potser reconèixer-ho es podria qualificar d’egocentrisme, potser em podrien tractar d’exagerada. No vull ser jo qui ho determini, així que ho escric en aquestes pàgines ocres, perquè en algun moment, alguna ànima vagant s’entretingui llegint-les i pugui jugar a decidir fins a quin punt em vaig arribar a equivocar.

Quan era jove i encara vivia amb la meva pobra mare, vella i desmemoriada, em vaig enamorar d’un militar nòrdic que havia vingut a la nostra petita ciutat en una missió de pau. Era amable, elegant, i cada matí, quan passava pel seu costat em regalava un somriure enjogassat que jo li corresponia. A partir d’allí, tot va anar molt de pressa, tant que em costa recordar l’ordre en què va succeir tot. Ens vam enamorar, vam organitzar un petit matrimoni clandestí, la meva mare va morir i em vaig quedar embarassada. Va ser llavors quan aquella missió de pau va acabar i aquell militar es va esfumar, per sempre. La Teresa i la Rosa van néixer un dia fred d’hivern. Vivíem a la casa que abans havia estat de la mare, de pocs metres quadrats. Els primers mesos vam subsistir amb la minsa herència que m’havia deixat ella i ens escalfàvem a la llar de foc que hi havia al rebedor, que cremava, crepitava i embadocava les nenes. Després vaig haver de començar a treballar, les pessetes es van acabar i em vaig dedicar a netejar les cases dels veïns. Va ser un cop dur, i ho vaig fer tot el millor que vaig poder en aquell moment, per això, quan pensava que havia aconseguit tirar endavant, mai m’hauria imaginat que la Rosa acabés tan deteriorada.

Ara mullo aquestes pàgines ocres amb llàgrimes salades, perquè crec que el pitjor error que vaig cometre va ser mentir a la Neus. Jo li vaig ocultar la veritat, i no ha estat fins ara, que se n’ha anat, que ha mort, que m’he adonat que em vaig equivocar greument. El meu inconscient intenta justificar-ho pensant que era el que ella necessitava, però en realitat, qui no estava preparada per afrontar-ho era jo. Ella encara usava la paraula mare per a referir-s’hi, i jo, en sentir-ho, em fonia. La Neus no s’ha mort per la malaltia de naixement degenerativa que em vaig inventar que tenia, i que cada dia que em preguntava per aquesta, jo m’havia de posar en un paper d’actriu forçat i contestar-li, amb tota la seguretat que el meu rostre era capaç d’expressar, totes les dades que se m’ocorrien improvisadament. El mateix dia que la Rosa va posar fi a la vida de la Teresa, també va escriure el destí de la Neus. Un cop fort al seu cap de nadó va ser suficient per deixar-la paralítica de mig cos i forçar-la, fins que la seva lesió cerebral posés fi a la seva vida, a portar cadira de rodes o una limitada crossa que amb prou feines li permetia caminar amb una cama.

Obro els ulls i veig que el sol encara està amagat en la foscor de la trista nit. Em giro i veig el calendari penjat a la vella paret rugosa i terrosa i, és Nadal. Em llevo gairebé tres hores després, acompanyada pel sol i la seva clara llum, l’únic testimoni del pas de la meva vida des de fa un llarg temps. A la tarda, quan ja fosqueja, em col·loco l'abric negre que em va regalar la Neus l’any que vaig fer setanta anys i una bufanda color verd oliva que va fer la mare quan tan sols tenia vuit anys i va aprendre a teixir. També em poso un petit i elegant penjoll que em van regalar la Rosa i la Teresa. És rodó i a dins hi ha tres petites estrelles daurades que ens representen, que simbolitzen una vida unida. De camí al cementiri penso en elles, en com la vida se les ha endut a totes quatre i m’ha deixat a mi aquí, tota sola.

Soc davant de les seves tombes, de la Rosa i la Teresa, i, mentre les flors es panseixen al meu voltant, llegeixo el dia del seu naixement. 25 de desembre, i se m’escapa una llagrimeta. I jo, amb els meus ulls cansats i el meu cor pesat, sé que arribarà el dia en què ens retrobarem i em refugio en la certesa que tots els camins, per tortuosos que siguin, ens porten finalment a casa.