Encara que per a tothom no érem molt propers, sempre hem sabut més de l’altre que qualsevol altra persona, ja haguessin sigut millors amics, parelles, germans… Sempre vam ser l’un per l’altre.



Així que quan se’n va anar, em va sorprendre molt, però no tant després del que havia passat aquella nit d’estiu.

Amb el temps em vaig acostumar a no tenir-la al costat encara que pels altres, aquella lluita amb la soledat per part meva no existia. Després que s’anés, vaig intentar començar relacions amb altres persones, però cap m’omplia tant com la que tenia amb ella.

El dia que vaig rebre la carta amb el seu nom i el d'aquell noi convidan’t-me al seu casament, no ho vaig entendre, teníem una promesa, sí, pot ser quan la vam fer teníem només 11 i 12 anys, però jo no l’oblidaré mai, era la nostra promesa, no podia trencar-la així com així.













Ho recordo perfectament, 17 de juliol, exactament dos anys i dos dies després de la seva desaparició. El sock va arribar en el moment que vaig passar per casa seva, ja quasi ni tan sols recordava com era per dins, quan feia uns pocs anys podia recorre-la sencera amb els ulls tancats, i estaven els llums de la seva habitació encesos.

El primer que vaig pensar és que havien entrat a robar (perquè qui vivia en aquella casa no entrava des de feia dos anys a aquella habitació) però vaig recordar que al poble feia anys que no hi havia cap cas de lladres, després que l’havien venut, però era impossible perquè feia pocs dies que havia parlat amb la seva àvia, l’Àngels, una senyora amb uns vuitanta anys que no aparentava per la seva forma de pensar i de vestir, i m’havia comentat que no tenia cap intenció de canviar la casa per un piset més adequat per a una sola persona, ja que esperava ansiosa que la seva neta tornés.

No ho volia assimilar, però sí que era una opció que ella hagués tornat.





-Tina?- vaig dir mentre assimilava que ella havia tornat.







Passats cinc minuts a la porta de casa donant-li voltes a l’assumpte em vaig decidir a entrar al meu pis, però abans vaig obrir la bústia com feia cada dia (encara que no cada dia m’arribaven cartes, era un costum que vaig agafar quan m’acabava de treure el carnet de cotxe i tenia moltes incidències de tràfic) i em va sobtar veure una, però aquesta era massa bonica per ser una multa, llevat que la DGT s’hagués posat creativa, vaig riure mentre m’imaginava els encarregats pensant com decorar la carta on portaven la multa, però el somriure se'm va esborrar quan vaig llegir el que posava escrit, la Tina es casava en un mes. I m’havia convidat a les seves noses.







No havia dormit ni mitja hora. Crec que en un d’aquells lapses de temps en els quals tancava els ulls durant uns minuts vaig dormir com a màxim deu minuts.

Em vaig despertar abans que sonés l’alarma del mòbil i la vaig cancel·lar perquè no s’escoltés més tard. Vaig deixar el telèfon a casa mentre jo sortia a córrer o a fer una volta, no sé, necessitava aclarir-me. Encara no havia sortit el sol, però ja es començava a veure una mica blau marí.

Sense adonar-me'n, estava davant de la casa de l’Àngels i vaig anar cap al camí que conduïa al jardí, on sempre anava a jugar de petit i on es trobava la gran finestra de l’habitació de la Tina. Em va sobtar veure una llum encesa, em vaig apropar i vaig veure que la llum que sortia era de la seva habitació, i que no només sortia llum, sinó també veus, i no veus normals, veus cridant. Vaig treure el cap i la vaig veure molt enfadada, ara tenia la cara una mica més madura, i li estava cridant a algú, era impossible que parlés així a la seva àvia així que no vaig saber qui rebia els crits fins que la persona que estava al davant d’ella va tapar-li la boca i va clavar-li una xeringuilla amb un líquid que va fer que la Tina anés perdent el coneixement fins a caure a terra.







Ja estava al bar on treballava, com que aquell dimarts tenia torn de tarda, quan vaig arribar a casa vaig dormir les màximes hores possibles, perquè creia que el que havia vist era producte de la meva imaginació perquè no havia dormit bé.



Estava eixugant unes copes de vi quan el volum de veu de tothom va baixar. Vaig aixecar el cap per veure el perquè, i era per la Tina i el seu promès. Com que no hi havia massa espai van haver de seure a la barra, just a la part on em tocava atendre a mi. Així que no ho vaig voler allargar més i em vaig apropar per preguntar què volien.

• -Hola, que us poso alguna cosa– vaig dir amb un to neutral i quasi sense mirar-los a la cara.
  
  
  
  -Ostres no em diguis que no em reconeixes Gere! Que soc jo, la Tina-.
  
  
  
  -És veritat, com estàs?-.
  
  
  
  -Bé, bé. Et presento a en Sebas, el meu promès. Per cert, t’ha arribat la invitació per al casament?- va preguntar amb un petit somriure i els ulls brillants.
  
  
  
  -Sí, sí, és clar, suposo que aniré. Doncs voleu demanar alguna cosa?- vaig preguntar després d’adreçar-me a en Sebas, perquè la conversa s'acabés al més aviat possible.
  
  
  
  -Jo vull una Coca-Cola, tu?- va preguntar-li al Sebas.
  
  
  
  -Jo una cervesa-.
  
  
  
  -Perfecte, ara us ho porto-.

Vaig anar-me’n cap al costat de la barra on estaven les begudes. Mentre les preparava pensava que ella es veia ara molt feliç, però el que jo havia vist o imaginat no era així. Quan els les vaig anar a portar el pèl-roig ja no hi era, havia anat al bany.



Mentre deixava les begudes a la taula, i ella m'agraïa. Vaig mirar-la a la cara i em vaig adonar que tenien el mateix color que feia dos anys, però no eren els mateixos ulls els que em miraven ara.