El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D'aquí la nostra certesa en el dolor. Això m’ho va dir en Joan Tur. Es veu que és una oració a Gertrudis i cada cop que ho dius, salves mil ànimes del purgatori. Funciona? -Li vaig preguntar. -No ho sé- em va dir, el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seràn salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.

Estic amb en Joan Tur. L'home que m’ha portat fins a Espanya. Ara lluitaré amb un espanyol en un dels combats més importants de la lluita clandestina. En Joan Tur porta una foto de la seva mare Gertrudis dins de la seva cartera, vesteix amb roba oscura, i porta una camiseta que posa “lluita i sang”, és baixet. Mentre em parlava del dany rebut i de l’oració de Gertrudis estava mirant la foto amb cara d'enyorança.

Ara m'acompanya en Johnny, el meu gran amic i el meu entrenador Vincent. En Johnny porta gafes i una gorra negra, vesteix molt còmode, és d’estatura mitjana té una cicatriu al costat de l’ull, d’una lluita de quan ell era petit.

En vincent, és un home molt fort, molt musculós, calb, amb barba i tatuatges per tot el cos. Imposa una presència forta i temible, és molt bo entrenador.



De sobte en Joan Tur em pregunta “Walter, com és que has començat en tot aquest tema de les lluites clandestines? Quins problemes tenies?”Vaig beure un glop d’aigua i li vaig començar a explicar.



Any 2010, Philadelphia, una ciutat reconeguda com a una de les més perilloses d’Estats Units, amb un índex de criminalitat superior al 60%. Vaig néixer en aquesta ciutat i des de petit m’he adonat que un cop entres als delictes mai en surts… Has d’estar alerta fins i tot quan vas a comprar el pa si vius en un barri marginal.

Des de que vaig sortir del reformatori amb quinze anys, vaig viure a casa de la meva àvia. Em vaig familiaritzar amb les drogues de ben petit. El meu gran amic Johnny m'ha acompanyat en tota la meva vida. En el bo i el dolent. Érem germans d'altra sang..



Ens vam enganxar ales drogues i per culpa d'això estàvem en deute amb els traficants. En Johnny és molt tossut i no va voler pagar i es va posar en problemes greus. La màfia local el va intentar matar a cops. Aquell dia estava sortint de casa per anar a relaxar-nos i fer un tomb per la ciutat. Quan vaig passar pel seu carrer –que té fama de ser dels més perillosos– vaig veure que uns deu homes vestits de negre l'estaven clavant una pallissa, trepitjant i donant-li cops.En Johnny mai ha sigut de lluitar. És clar que ha lluitat, però no massa vegades, no tenia prou experiència. Per això mateix es va quedar paralitzat, sense moure's, davant d’aquella escena.

Aquells homes eren molt forts i alts, es notava que eren durs. "Com no m'hagis donat els diners el dissabte a les 10 del matí, et mataré, a tu i a la teva mare. Sé on vius. Espavila, tens cinc dies." va dir el que semblava el més fort de tot el grup. Se'n van anar.



Ràpidament, vaig anar a veure si estava bé en Johnny, tenia la cara plena de sang, inflamada. El vaig agafar del terra i li vaig treure la sang del nas perquè pogués respirar. Estava fet un cromo. Jo també estava en deute amb aquella gent, si no pagava en un mes 10.000 dòlars, em farien fora de casa a mi i a la meva família. No teníem diners per pagar el pis i la meva àvia s'inventava qualsevol excusa per no pagar.

Des del punt fosc d'un carrer va aparèixer un home vell que tenia una mirada de saviesa i compassió, ens va mirar mentre s'apropava lentament. Un cop era a prop, ens va dir "Joves, veig que esteu en deute, suposo que voleu sortir d'aquesta situació, oi?". Tots dos vam assentir amb el cap.



—Bé, tinc una solució. No serà gens fàcil, però és la que més diners us donarà en menys temps. Estic parlant de les lluites clandestines. La gent aposta molts diners, jo mateix participo en les apostes. Conec un promotor que us pot acceptar si li expliqueu la vostra història. És dur el món de la lluita, però està ple de glòria.



Tot seguit, ens va donar un paper amb un número de telèfon i un nom: Vincent "The big" Lewis. L'home se'n va anar silenciosament. En Johnny i jo ens vam mirar. Semblava que per fi podíem sortir d'aquell obscur món. El que no sabíem era que la cosa es posaria encara pitjor.



Vam telefonar-hi. Ens va respondre en Vincent, amb una veu greu que feia respecte, però estàvem preparats per passar per l'infern si calia. Per tal de poder pagar els deutes faríem el que fos. Li vam explicar la nostra història i que un vell ens havia donat el seu contacte. "Oh, en Benjamin... Aquell vell sempre m'està reclutant gent, no té res millor a fer o què? Bé, si realment ho necessiteu demà heu d'estar a les 10h a la ubicació que ara us passaré, benvinguts a l'infern." A partir d'aquella trucada, les nostres vides canviarien molt.



L'endemà estàvem plantats a les 10 en la ubicació. Vam estar esperant fins que la llum de l'edifici es va prendre. Un home fort, amb cicatrius per tota la cara. En Vincent era l'encarregat de fer i promocionar les lluites i guiar als lluitadors al nou món que havien descobert. Es veia que això era seriós. Tots dos estàvem molt nerviosos.



Ens va dir que entréssim. En entrar, la pudor de suor, sang i determinació ens van donar la benvinguda. La gent no lluitava per diners, lluitava per tenir l'oportunitat de canviar les seves vides. En Vincent ens va mirar. "Veient la cara d'en Johnny poc pot lluitar. Walter, tu seràs el meu lluitador. Johnny, tu m'ajudaràs. Tots tres podem treure profit d'això. Walter, treu-te la camiseta i ves al ring, posarem a prova les teves habilitats."

Les meves cames van començar a tremolar, però la meva ment em deia que havia d'estar en forma. Els meus punys havien de ser potents. Havia lluitat al barri, però mai en un ring. En Johnny em va mirar amb cara de dir "ens hem posat en un embolic. important." Em vaig treure la camiseta i vaig pujar al ring, tots estaven mirant atentament.



Bé, qui aposta per al nou noi? Ningú va dir res. "Qui aposta pel Richard?"Tots van cridar el seu nom. Van iniciar les apostes i va pujar en Richard al ring, un home d'uns 85 kilograms, fort, alt i amb una mirada d'assassí. Jo, en canvi, era un noi alt, de 190 cm i 70 kilograms. Estava clar que el preferit era en Richard, però no em vaig donar per vençut. De cop i volta va sonar el ring.



En Richard em va donar el primer cop, va ser tan fort que vaig caure. -Un, dos, tres, quatre...- Va comptar l'àrbitre. Em vaig aixecar, vaig fer com si res i vaig seguir. -Tan ràpid has caigut?, seràs massa fàcil per a mi.- Va dir en Richard.



M'estava sortint sang pel nas. Però era el meu moment. Vaig agafar forces i vaig continuar. Cada vegada que em donava un cop l'aguantava o l'esquivava. Vaig esperar al moment exacte i li vaig donar un cop ben fort al cap, després un altre, i un altre, i un altre.



L'odi m'estava envaint. No pararia sols per estar cansat, pararia quan hagués acabat. Cada cop anava més i més agressiu, fins que sense donar-me compte, estava donant cops a l'aire. En Richard havia caigut a terra. No es movia. La campana va sonar. Però ja era massa tard. Havia guanyat el meu primer combat.



Tots es van quedar en silenci.



Em van treure del ring ràpidament. Vaig mirar a la multitud i vaig veure a en Johnny amb un somriure gegant. La meva confiança havia pujat. Semblava que en faria molts diners d'això. M'agrada el moment en què li trenco l'ego a un home que no calla. Havia deixat callats a tots els homes dins de la sala.



En Vincent se'm va apropar "Walter, ets una bèstia! Mai havia pensat que un noi com tu podria vèncer a en Richard.Un aplaudiment pel nou lluitador!"- Tothom va començar a aplaudir i a cridar per la meva victòria, tots els ulls estaven parats en mi. Mentre que en Richard encara s'estava aixecant del terra.



La fama que podia tindre per causa de guanyar era molta, però la responsabilitat també. És una espasa de doble fil. Mentre m'estava eixugant la suor, en Vincent em va donar a mi 100 dòlars per haver guanyat. Ens ho vam repartir amb en Johnny.



Així va començar el nostre camí. Un camí amb molt de recorregut, i molt difícil de recórrer.