COPS DE PODER

Capítol 2



Després de repartir els diners que havia guanyat amb en Johnny, vam anar a celebrar-ho. Feia temps que no menjàvem els dos i vam anar a un restaurant de menjar ràpid.



En Johnny és un noi que sempre vesteix com si fos un home dur, però no se sap defendre. Sempre porta una navalla multiús per si de cas. Les úniques vegades que l'he vist lluitant pel carrer, al final sempre treu la navalla i guanya la lluita perquè l'altre surt corrents. Porta gorra i ulleres, això mai falla.



Els dos ens vam demanar unes hamburgueses amb patates i beguda. Tot semblava anar bé. Estàvem parlant del futur que tindríem i que per fi les coses anirien millor. Fins que vam veure 10 homes de negre sortint d'uns cotxes molt cars. En Johnny i jo ens vam començar a mirar nerviosament. Que feien aquells homes en un lloc així? Vaig fer com si res, però quan van entrar, vam veure que eren els de la màfia. No era casualitat que entressin en aquell moment.



Un d'ells ens va començar a mirar. Li va dir una cosa a un dels seus homes. Van riure. Estaven parlant de nosaltres? Van començar a apropar-se cap a nosaltres. Ens vam posar molt tensos. Cada pas que ells donaven era més i més tensió, nerviosisme, por. Pel que podien fer, i si venien a pegar-nos un altre cop?

Un cop estaven a prop de nosaltres, ens van dir amb un to de superioritat:" El de la gorra, vine aqui" . . En Johnny em va mirar, jo li vaig dir que sí amb el cap. En Johnny va respirar profundament i es va dirigir amb confiança cap a ells. Els dos estàvem suant.



"Bé, xaval, tens tres dies. Són cinc-cents dòlars. Espavila. Quedem en aquest mateix lloc, dissabte a les onze". En Johnny va fer que sí amb el cap.

Els homes se'n van anar del local silenciosament. Com sabien que estàvem en aquest lloc?Ens estaven seguint?

Vam fer un sospir, ens deixaven tres dies, però, el que no s'aviem era si hi hauria temps a guanyar 500 dòlars, havíem de posar-nos a treballar ja.



Després de parlar-ho un temps, el Johnny faria el treball brut i jo alguna cosa més normal. Jo havia de fer un combat més i en Johnny aprofitaria i aniria al vestuari a robar objectes de valor. Encara que fossi molt perillós, era el més ràpid i l'únic que vam pensar. El combat el tenia el dia abans de pagar els diners acordats.



Teníem poc temps. El meu entrenador, en Vincent m'estava ajudant molt, m'ensenyava tècniques que jo no coneixia, estratègies... Em va ensenyar com donar cops il·legals sense que l'àrbitre es donés compte, per si estava en apurs.



Vaig estar tres dies entrenant com mai. En Johnny es va dedicar a ajudar-me i a guanyar alguns diners venent coses que ja no utilitzava. Ja teníem 150 dòlars

Ara començava la prova final, avui era l'últim dia, avui era el meu combat. Totes les nostres esperances posades en els meus punys, en els meus cops. No els hi podia fallar. Era tot o res.



Em vaig despertar i vaig anar al gimnàs, on estaven en Johnny i en Vincent. Tots els homes que entrenaven em van donar sort i ànims. Estava convençut que podia guanyar.



Vaig entrenar una mica i després vaig anar a descansar a la sauna amb en Johnny. Tots dos estàvem nerviosos. Si perdia aquell combat, significava que tornarien a apallissar a en Johnny, aquesta vegada fins que poses fi a la seva vida, el més segur. Es podria dir que la seva vida estava en les meves mans.



La tensió va augmentar quan es va fer de nit, eren les 10. Vam anar en taxi fins a un lloc on sovint feien les lluites clandestines. Tot estava ple. Centes de persones mirant-nos a l'entrar. Jo lluitava el primer, així que, com sempre em diu en Johnny "millor morir en l'intent que morir sense haver fet res." Vaig anar a canviar-me al vestidor, en Johnny ja estava pensant en com fer per robar alguna cosa sense que ningú el veies. Em vaig treure la roba i em vaig posar uns pantalons i unes sabates per córrer. Estava preparat per entrar al ring.



Mentres em dirigia al ring, veia tota la gent mirant-me, xiulant, cridant, uns amb ganes que em matessin i altres amb ganes que guanyes. El meu rival estava en el ring, mirant-me amb determinació, amb uns ulls plens de valentia.



Un home de la meva alçada, d'uns 85 kg, que comparat amb els meus 72 kg era una gran diferència. Tenia el pèl ros, era molt musculat, amb tatuatges i una cicatriu al pit. Jo vaig entrar al ring, mirant-lo fixament, sense res de por.



Ens van portar el centre, i va començar el combat. L'home era ràpid, jo més. Li donava cops, però semblava que no li feien massa mal. Quan ens intercanviàvem cops, veia que m'intentava donar amb el colze. Em va enfadar, em vaig posar seriós, aquest combat no era per mi, era per en Johnny. Li vaig llançar un cop amb la meva mà dreta.



Va caure al terra.



"Deu, nou, vuit..." feia l'àrbitre, em vaig posar content, però, de cop i volta es va aixecar com si res. Aquest home era molt fort. Pensava que podria llençar-lo un altre cop a terra, però, al tornar a lluitar, ens vam apropar massa i em va donar amb el cap i un cop fort sense que l'àrbitre es adonés.



Vaig caure a terra. Ho veia tot borrós, no sabia on estava. L'àrbitre estava comptant els segons. Si no m'aixecava, era el fi. Per tots. Vaig intentar aixecar-me i vaig caure de nou. Em tremolaven les cames i estava desorientat. Però... Ho vaig aconseguir.



La ronda va acabar, vaig ser salvat per la campana.



En Vincent em donava consells i m'animava, vaig beure un glop d'aigua i va començar la segona ronda. Vam anar com bèsties, els meus cops fugaços eren suficients per fer-li mal. Anava guanyant. El rival, cansat em va dir "no em fan mal aquests cops de noia" em vaig començar a enfadar, ara eren personals els cops. Esquivava els seus cops, li donava, la seva sang estava sortint de la seva cara i s'impregnava en els meus guants. Tenia ganes de treure-li tota la sang de la cara a cops a aquell home, i així ho vaig fer, amb tota la cara plena de sang, li vaig donar un puny que el va atordir i va caure. Els dos estàvem plens de sang.



Mentrestant, en Johnny va aprofitar per fer la seva missió. Va anar al vestuari, ara que tothom estava atent al combat. Va anar silenciosament, a l'obrir la porta, va veure molta roba. Va anar a la que semblava més cara i va treure tot el que hi havia a les butxaques.



Cigarrets, un encenedor, mocadors, i... un rellotge d'or. "Si! hi ha premi!" va dir exaltat en Johnny, a l'agafar aquell rellotge. Ara l'havia de vendre, però com? Aquesta era la gran incògnita. Perquè ja era de nit i tot estava tancat. Havia d'escondre's abans que el veiessin.



L'home es va aixecar del terra als últims segons, com ho havia fet? Aquell home era molt fort, però jo seguia amb esperança. Es va aixecar i vam seguir. Li vaig donar més cops, semblava que estava a punt de caure i em va donar el cop de puny més fort que mai he rebut.



Tota la meva sang pel terra, no podia respirar pel nas. Tenia la cella oberta, i un altre cop, estava al terra.



Recordo que en aquell moment, vaig sentir molta impotència, impotència per no guanyar, per no tenir forces per aixecar-me, impotència perquè estàvem en problemes, per què podia passar amb en Johnny, era el meu fi.



No em vaig poder aixecar fins que entre 3 homes em van ajudar a aixecar-me.



Havia perdut, per primera vegada. Em sentia un fracàs.



Havia fracassat en l'única cosa que havia de fer. Me'n vaig anar ràpidament amb en Johnny i en Vincent a casa. Desesperançats. Havia guanyat 50 dòlars. No teníem prou.



Vaig dutxar-me i vam anar a un home conegut d'en Vincent que comprava objectes de valor, era la nostra única esperança. Ara que havíem arribat tan lluny, s'havia acabat tot? Lluitar tant per perdre-ho tot en un moment?

Vam anar en cotxe fins a aquell lloc, jo estava resant, perquè tot anés bé.



Era el meu únic desig. El nostre desig.