Són paraules dures i profundes les que vaig trobar al diari de la meva àvia, que vaig entreveure per casualitat en un calaix mentre netejava la pols de l'escriptori. No sabia la seva història, i la meva mare mai me n'havia parlat d'ella, era com un misteri sense respostes que rondava pel meu cap des de feia ja un parell d'anys.
Vaig tenir el diari entre les meves mans durant uns instants, sense saber que fer ni que m'hi trobaria, em notava els batecs del cor ressonant com si el tingués ple de veus que volguessin sortir, i les mans em suaven i tremolaven repetidament.
En començar a llegir, em vaig imaginar la veu i l'aspecte de la meva àvia, una figura dolça, agradable i innocent. Les primeres paraules deien així;
Poc després de la mort dels meus pares, sentia que el món em queia a sobre, no tenia motivació per seguir endavant i no sabia que m’oferiria el futur. L'àvia va decidir que devia anar-me'n a viure amb els tiets, eren qui més em podien cuidar i mantenir, a més que vivien a prop de la ciutat i em facilitava l'estança allà.
Pensava quedar-m'hi fins a poder pagar uns estudis, però tot va canviar després de veure les intencions del meu tiet.
El tiet Tomàs té cinquanta-dos anys, és calb i amb veu greu. Té marques del sol de treballar constantment a les obres, és descuidat, amb problemes d'ira i sempre fa olor d’alcohol i tabac.
Tanmateix, la tieta Txell, al contrari d'ell, és presumida, arreglada i cuida molt de la seva imatge.
En els meus primers mesos instal·lada a la casa, vaig notar des d'un principi una certa inquietud entre el meu tiet i la meva tieta, ella sempre l'obeïa, i ell sempre intentava imposar-se i estar per sobre d'ella. Jo sempre he pensat que es tractava d'una parella perfecte i saludable, però a poc a poc vaig descobrir que tenia un rerefons obscur.
Els dies que sopàvem junts notava com el tiet m'acariciava la cama mentre em preguntava com me n'havia anat el dia, la impotència em cobria el cos i era com si un calfred em recorres sencera d'una manera fastigosa i incòmode. No tenia altres paraules per descriure la situació.
Veia clares les seves intencions, però no volia que fossin veritat així que evitava el tema i pensava en altres coses.
Els tocaments van anar a més, fins que un dia ens vam quedar sols a casa. Jo estava estudiant per biologia, i el tiet em va cridar perquè l'ajudes a muntar un moble. Va ser en aquell moment que em vaig adonar del que estava a punt de succeir. En mig de la conversa el tiet va intentar treure'm la roba. Notava falta d'aire, i el cor bategava com si volgués fugir del meu cos. Em va abaixar la faldilla i vaig intentar resistir-me, però ell va insistir, i uns segons després, em va penetrar. No sabia com reaccionar, i l'única cosa que em va sortir, van ser les llàgrimes que queien lentament per la meva galta.
Els abusos van augmentar i van passar a ser diaris. No podia aguantar més, notava l'asfíxia dins meu que volia sortir, però una part no la deixava. Feia unes setmanes que em notava el cos estrany, em costava dormir, els meus pits van augmentar i tenia nàusees i vòmits, així que vaig decidir fer-me una prova d'embaràs. Tenia l'esperança que sortís negativa, però els esquemes se'm van desquadrar quan vaig veure les dues ratlles. Quan vaig veure el resultat de la prova mil coses em van rondar pel cap; com el cuidaria, que em faria el tiet quan s'adonés, que pensaria la tieta, seria capaç de mantenir-lo jo sola...? Era com si el pes de l'univers se centrés en mi, com em podia estar passant tot això a mi?
Em vaig plantejar avortar, però estava mal vist i a sobre era il·legal. A causa de la meva situació la millor opció que tenia era fer-ho, així que vaig informar-me sobre el tema. Vaig estar dies buscant remeis casolans i quan vaig tenir la iniciativa, una sensació de culpa va aparèixer dins meu.
Ho vaig fer i tot va sortir bé, però el trauma continuava present després de tots els abusos i situacions viscudes amb el tiet.
Vaig descobrir que autolesionar-me era una forma d'expressar-me, d'alliberar les pressions que tenia i mostrar els meus sentiments. Al principi ho tenia tot controlat, però poc després se'm en va anar de les mans.
Era un dimecres a la tarda i tornava de fer la compra setmanal, de camí a casa vaig passar per davant d'unes obres, i just en passar pel costat, vaig sentir com unes veus es dirigien cap a mi amb comentaris fora de lloc i irrespectuosos. Vaig notar la impotència i la ràbia presents en mi, i em vaig dirigir a casa enfadada i decebuda. La societat és molt injusta, no és el primer cop que rebo comentaris d'aquest tipus, és més, em passa diàriament. No entenc la necessitat d'oprimir a les dones pel simple fet de ser-ho. ESTIC FARTA!
En arribar a casa, no ho vaig pensar dues vegades. Les situacions viscudes sobrepassaven el meu límit i no trobava motius per seguir endavant. El primer que vaig fer al ser a casa va ser anar directa al lavabo, vaig agafar un vidre i vaig decidir acabar amb mi.
La tieta em va trobar just a temps, va portar-me a l'hospital, i un cop allà em va explicar el que realment estava passant dins la casa.
