I així va ser com vaig conèixer a l'amor de la meva vida, la persona que ha marcat la meva existència i de qui ara, m’acomiado per sempre.
Aquella nit va ser la casualitat més gran de la meva vida o com em va dir ella, el destí fent de les seves. Després d'aquella conversa ella va marxar, però ja hi havia hagut temps de demanar-li el número de telèfon. Vaig sortir per la boca del metro, era de nit, aquelles nits gèlides d'hivern en les que els peus fan mal i el cos et tremola amb cada passa que dones. Vaig arribar a casa meva, amb els peus gèlids i la cara pràcticament congelada, tenia el nas vermell i no podia moure els dits, però, després de deixar la jaqueta al penjador el primer que vaig fer va ser agafar el mòbil amb la intenció de parlar a l'Olívia. Estava molt il·lusionat, tant que fins i tot vaig oblidar la meva trista realitat. Estava a punt d'enviar-li un missatge, veritablement tenia moltes ganes de fer-ho, però, i si sortia bé la cosa i acabarem junts? No volia que això passés, no volia enfonsar-la amb mi en aquell forat en el qual estava ficat des de ja feia dos mesos, no volia dir-li la meva veritat, tenia un tumor al cervell. No només em passava amb ella, pràcticament no tenia amics. No volia que ningú fos al meu costat, no volia que ningú passes aquest mal amb mi. Ni tan sols els meus pares, que no sabien res del que em passa perquè vaig marxar de casa ja feia dos anys i ens trucàvem puntualment per parlar sobre com estaven, però, mai vaig dir la veritat.
Vaig escriure "Hola Olívia, soc l'Oliver! Com estàs? Has arribat bé a casa?", el problema va ser que no vaig atrevir-me a enviar-ho. I la foscor es va tornar a apoderar de la meva ànima, i amb ella la ràbia i la impotència. Per què no podia ser com la resta? Per què la vida no em deixava ser feliç? Vaig llençar el mòbil, i vaig donar-li un cop a la taula, la que liderava el menjador. Vaig perdre el control totalment i de cop, una punxada al cap seguit d'un dolor molt intens em va fer caure a terra. Rodejat de tot el destre que jo mateix vaig crear, vaig agafar-me el cap entre les mans i vaig pujar els genolls al pit. I allà em vaig quedar, tota la nit, plorant, pensant en ella, en els meus pares i en com, cada dia que passava el meu món es tornava més gris.
A la matinada següent vaig despertar-me tal com havia acabat la nit anterior. Vaig aixecar-me, vaig recollir tot el desastre que havia causat, vaig vestir-me i vaig sortir de casa, cap a l'hospital. Vaig arribar a la sala d'espera i de cop, el meu cor va aturar-se en sec durant un instant, per després començar a bategar amb molta més intensitat del que abans ho feia. L'Olívia estava allà, asseguda, vestida amb un jersei gris i uns texans blaus trencats, portava la bufanda i la jaqueta entre les mans . La meva intenció va ser passar d'ella. Encara que no volgués fer-ho, però de cop, els seus ulls es van clavar en els meus. Va venir a saludar-me molt emocionada, però, em va preguntar que com era que no la vaig escriure i vaig posar la primera excusa que em va venir al cap. Ella estava allà per una revisió puntual, així que vaig dir-li que jo també. Vaig haver d'entrar a parlar amb el doctor i ella va haver d'entrar a fer-se la revisió així que ens vam acomiadar. Vaig entrar a la sala, i el meu cor tornava a accelerar-se però ara més que per amor, per por.
– Bon dia, Oliver, seu.– Estava cansat de la veu d'aquell doctor, era l'única persona amb qui parlava des de ja feia dos mesos.
– Bon dia, gràcies. – Vaig seure, atacat dels nervis, sabia el que anava a dir-me i també sabia el que anava a contestar-li.
– Soc conscient que ja hem parlat d'això, però– no vaig deixar que continués parlant.
– Ho sento, però no ho faré– Vaig baixar la mirada.
– Oliver, sé que les possibilitats són baixes, però no 0, has de passar per aquest tractament, has d'intentar-ho– Em mirava amb compassió, odiava que fes això.
– Ja t'ho he dit mil vegades, no malgastaré les poques forces que em queden al cos per intentar salvar la meva vida inútilment, vull viure, encara que no sigui tant com la resta de persones– Les llàgrimes no van tardar poc a envair els meus ulls, però em vaig aguantar.
– D'acord, Oliver– Ara era la seva mirada la que apuntava al terra d'aquella maleïda sala.
– No em tornis a trucar si és per dir-me això, gràcies– Vaig sortir de la sala, amb el cap baix i els ulls plorosos, de cop ella estava allà.
– Hola! – Estava somrient, semblava feliç, tot el contrari a mi. Així que vaig dissimular i jo també vaig somriure.
– Hola, Olívia, ha anat bé la revisió? – Vaig començar a fer com si res, en realitat, veure-la m'havia provocat una chispa d'alegria que durant un instant em va fer oblidar tot el que havia acabat de passar.
– Molt bé, a tu? – ella continuava somrient i jo, jo només estava allà, intentant no plorar davant d'ella.
– Bé – Vaig baixar la mirada a terra, mentre encara feia l'esforç de no plorar.
– Segur? No ho sembla, vull dir – No vaig deixar-la acabar
– Ha anat bé, com sempre. – Vaig mirar-la als ulls, somrient.
– Que et ve de gust fer alguna cosa? – òbviament vaig dir-li que sí.
Vam passar tot el dia junts, en sortir de l'hospital vam anar a una cafeteria a esmorzar alguna cosa i parlar, bé, en realitat ella parlava i jo la mirava. Veure com m'explicava il·lusionada que era a París perquè després de la carrera va sorgir-li una oferta de treball aquí, que en realitat era de Nova York, que tenia dos gossos... Totes aquelles coses que em diuen, em feien reflexionar sobre mi, la meva vida, tot el que m'envolta i sobre quina era la meva raó de ser al món. Després de sortir de la cafeteria vam anar a fer un volt pel centre de París. La torre Eiffel, el museu del Louvre, els Camps Elisis, tot el que veia diàriament semblava més bonic quan la tenia a ella al costat.
A l'hora de dinar, vam anar a un restaurant japonès. Vam riure durant tot el dinar, a vegades la gent ens mirava, però, no ens importava. Vam acabar i vam continuar passejant. Es començava a fer tard i, de cop i volta ja era de nit. El temps passa molt de pressa al seu costat i, això m'espanta molt. Cap a l'hora de sopar em va dir que volia veure casa meva, ja que, durant el dinar vam parlar de música, i vaig comentar-li que a casa tinc un tocadiscos. No vaig poder dir-li que no. Vam arribar a l'edifici on es troba el meu apartament, vaig treure la clau i vam entrar a casa. Mentre ella mirava el tocadiscos jo vaig fer el sopar, uns fideus instantanis, la meva especialitat.
– He fet això, espero que t'agradi. Costa molt posar aigua al got i ficar-ho al microones – Vaig bromejar.
– Déu meu quin "chef "estàs fet – Va agafar el got i va deixar-lo sobre la taula, així que jo també vaig deixar el meu.
– T'agraden? els discos vull dir. – Em va semblar que la seva concentració estava posada sobre aquella màquina que no feia servir des de ja feia dos mesos. Després de saber allò del tumor ja res em feia feliç com abans, excepte ella.
– Tot això és increïble Oliver! – Mentre buscava, els seus ulls es van obrir de cop i va treure un vinil del préstec– "Blue Hawaii"?! M'encanta Elvis, de petita sempre ho escoltava amb el meu pare – Estava realment il·lusionada mentre sostenia aquell disc ple de pols.
– M'encanta l’Elvis, des que sóc petit. Aquest disc no podia faltar a la meva col·lecció– La mirava als ulls mentre parlava, era l'única persona amb la que era capaç de fer-ho.
– Ballem?! – Ni tan sols vaig poder contestar quan ja estava preparant el disc per fer-lo sonar. "I Can't Help falling in Love" començava a escoltar-se. Va passar les seves mans suaus per la meva nuca i jo, instantàniament, les posava sobre la seva perfecta cintura. Els nostres cossos van començar a moure's al ritme d'aquella meravellosa cançó. M'hauria quedat tot el que em quedava de vida allà.
