-Estic molt cansada, Àlex.

-Mira! Hi ha llum en aquella casa.

-Anem-hi, necesito un descans.

L’Àlex i la Clara van anar fins aquella casa per veure si hi havia alguna persona viva i per veure si podien descansar després d’un viatge de tres hores.

Quan ja van arribar a la porta de la casa van picar, però no hi va haver resposta. Van buscar una altra manera d’entrar i van decidir entrar per una finestra mig oberta.

-Hola? Hi ha algú?

-Crec que no hi ha ningú, Clara.

Van entrar a la casa i van començar a investigar. Van trobar totes les provisions necessàries com aigua i menjar, pero no van trobar ninguna persona.

-Àlex ajudam, no puc obrir aquesta porta.

-Ara vinc.

l’Àlex i la Clara van utilitzar tota la força que tenien i finalment la van obrir.

-Uf, quina pudor fa aquí.-Va dir la Clara mentre es tapava el nas.

-Si eh, anem a mirar que podría ser.

-Àlex…

-Que pasa?-Es va apropar a la Clara- Deu meu…

L’Àlex i la Clara es van quedar congelats de la por que van sentir en aquell moment. Hi havia un home penjat.

-Anem-nos d'aquí Àlex, no podre descansar en la mateixa casa que… Un mort…

-Si, anem-nos.

Van agafar les provisions que hi havia a la casa i es van anar.

Ja a fora van decidir seguir el camí d’abans, la tempesta s’havia calmat una miqueta.

-Àlex, creus que ens hi sortirem d’aquesta?

-Això espero, la tempesta s’ha calmat una mica.

Van seguir caminant durant mitja hora. Per el camí no hi havia ninguna persona, només hi havia neu.

-Mira Clara, una botiga, podriem anar ahi a descansar.

-Espero que aquesta vegada no hi hagi ningú penjat…

Van anar fins a la botiga i van entrar sense cap mena de dificultats. Dins de la botiga no hi havia ningú i la temperatura estava bastant bé así que van decidir descansar i passar la nit ahi.

Ja era de nit, però després d’haver vist a aquell home no podien dormir.

-Clara, estàs bé?

-Creus que després de tot això puc estar bé?

-Ja se que tot això és molt dur, però hem de ser forts i afrontar-ho tot.

-No se si tinc la força Àlex.

-Tu tranquila Clara, vinga, a dormir.-Va donar-li un petó a la front i es va dormir.

L’Àlex s’hi va dormir, pero la Clara seguia sense poder dormir i es va passar la nit pensant sobre tot el que ha passat fins ara. La Clara no creu que puguin sortir vius, pero no esta trista, no està trista perquè sap que passarà els seus últims moments amb l’Àlex. Sempre deia que només el veu com el seu millor amic, però realment sempre ha volgut tenir més amb l’Àlex, però mai ha tingut la valentia de dir-ho per no arruïnar l’amistat.

Finalment després de tants pensaments sobre l’Àlex, es va poder dormir abraçada a ell com fa uns dies.

-Clara, desperta.

-Noo, deixa’m una estona mes.

-D’acord, però al menys deixa’m anar.

-No.-Va dir la Clara mentre l'abraçava encara més fort.

-Pero només una estona.

Van estar tombats una estona i després es van aixecar i es van anar a seguir el camí.

A fora la tempesta era més forta que mai, pero aixo no els va detenir i van seguir.

-Àlex

-Digui’m

-Estic cansada de tot això, no crec que pugui aguantar-ho mes.

-No et preocupis Clara, segurament ja està a punt d’acabar la tempesta.

-Pero si cada vegada es fa més forta i forta, sincerament no crec que sobreviurem.

-Has de tenir fe Clara, vinga anem.

Van seguir caminant i caminant sense parar.

La tempesta es feia cada vegada més forta, cada vegada hi havia més neu i menys visió, era mes i mes dificil caminar amb cada minut que pasaba. L’aire era fred, molt fred, els dos tenien molta dificultat per respirar amb aquell aire tant fred. Van seguir caminant, amb tanta falta d’oxigen van començar a marejar-se i tenir al·lucinacions.

-Àlex, crec que aquesta és la destinació final.

-No diguis això Clara.

-T’estimo Àlex, sempre te estimat.-Va dir mentres l’abraçava.

-Clara… Jo també sempre te estimat, però crec que tens raó, aquest és el fi. T’estimo.

I aquest va ser el final d’aquests dos.